“Fer de pare és obrir portes”

Dibuixar és estar receptiu, és mirar enfora, cosa que no és tan fàcil com sembla perquè el més habitual és mirar endins. Costa estar pendent dels altres. Mirar és una actitud que no només cal tenir quan som pares, sinó amb tothom. Quan vas pel món t’adones que hi ha persones amb les quals tothom vol estar.

Cert.

No passa perquè sí. Passa perquè algunes persones saben avançar-se a les necessitats dels altres. Són persones que procuren que els altres se sentin còmodes.

I es pot educar, això?

No ho sé. Conec gent que sembla fer-ho sense esforç. La meva germana, per exemple. A mi em costa més. Potser és la timidesa.

Resumeix la feina de ser pare.

Obrir portes. Després el fill o la filla decideixen quines creua i quines no. Però si intentes planificar la vida del teu fill, t’equivoques. Cadascú té un ritme i uns interessos. Es tracta d’anar aplicant el sentit comú i d’estar disponible. Amb la meva filla hi ha coses que estan pensades, però no diria que tinc cap pla. Soc feliç però no puc donar cap consell.

Tu fas classes de dibuix.

Quan fas classes entens que no pots aplicar la mateixa fórmula a tothom. Hi ha qui no floreix fins l’últim dia. Quan estic amb la meva filla intento posar-me en la seva pell i trobar el seu ritme. La meva filla es passa el dia dibuixant, però mai li he demanat que ho fes. Suposo que la manera d’estar al meu costat era fer el mateix que feia jo. Qui sap si arribarà un dia que voldrà fer qualsevol cosa menys dibuixar.

Com dibuixa ella?

És perfeccionista i si una cosa no li surt bé, s’enfada. Per a ella va ser un gran descobriment veure’m repetir un cop i un altre el mateix dibuix. M’ho veia fer fins que en quedava content i ara ella, quan alguna cosa no li queda bé, se sent orgullosa de tornar-la a fer. Tot un aprenentatge.

Per què els nens deixen de dibuixar?

Perquè es dona massa importància al resultat i el més important és el procés. Quan un nen compara els seus dibuixos amb els d’altres nens, li pot semblar que no ho fa prou bé i abandona el dibuix. La confiança és essencial. Tant és dibuixar d’una manera o altra. No n’hi ha només una que sigui correcta. Cal posar-se a dibuixar sense buscar objectius gaire concrets. Cadascú ha de trobar el seu camí.

Aquest llibret preciós, Barzoolona..., com neix?

Com un joc. Anàvem pel carrer i ens sorprenia trobar-hi animals: orenetes, tortugues, un llop, el mussol de Diagonal amb passeig de Sant Joan. N’hi ha per totes bandes. Cada cop que en trobàvem un, el dibuixàvem. El llibre recull algunes espècies, però només de ratpenats o de dracs se’n podria fer un llibre sencer.

¿Una cosa que t’agradi fer amb la teva filla?

Fer-la dubtar. A vegades li he dit expressament coses equivocades. Al principi s’enfadava. Després va aprendre a escoltar-me amb atenció, a preguntar-se si cada cosa era certa. Cal fer-se preguntes. Per què les coses són com són? ¿Podrien ser d’una altra manera? Sempre hi ha altres maneres de fer. La creativitat és a tot arreu.