David Espinós

“Val més fer una pregunta que un sermó”

Consultor en comunicació i pare de la Joana i el Quim, 22 i 9 anys. Assessora polítics, empresaris i institucions. Publica ‘Dar la cara es la clave. Cómo comunicar sin miedo en situaciones de crisis’ (ed. UOC). La seva web és Khimera.cat

David Espinós és consultor en comunicació / RUTH MARIGOT Zoom

En situacions de crisi, la clau no és què passa sinó com es gestiona el que passa. I el problema sovint és que ens envaeix la por i amb por no ens podem explicar bé. Quan els animals tenen por -i en som, d’animals- fugen o ataquen, i cap d’aquestes dues opcions és aconsellable per comunicar.

I què cal fer?

La comunicació de crisi i la interpersonal s’edifiquen sobre els mateixos pilars: assumir responsabilitats, reconèixer errors, saber escoltar, fer bones preguntes, ser empàtic, ser assertiu i saber demanar perdó.

Sempre volem estalviar males notícies als fills.

A casa optem per explicar allò que considerem important, encara que no sigui agradable. Quan ho faig observo com reaccionen els fills. Vivim en una societat que no sap escoltar. Anem sempre amb pressa i la pressa i l’escolta són dos conceptes incompatibles.

Cal dir i cal observar.

Veient com afecta allò que els transmets pots anar trobant la millor manera de continuar. L’acceleració fa que prioritzem el que és urgent per sobre del que és important. Necessitem alentir el ritme per escoltar-nos millor i mirar-nos més als ulls.

Altres errors habituals.

Saber trobar el moment oportú per explicar una cosa difícil. No hem de pensar en nosaltres sinó en la persona amb qui ens hem de comunicar. Les ànsies per verbalitzar allò que ens inquieta fan que sovint no seleccionem bé ni el moment ni l’entorn. Un altre aspecte vital és preparar bé què es vol dir i pensar respostes a les preguntes que puguin fer.

I si no hi ha preguntes?

No hem de tenir por del silenci. En situacions difícils, la por del silenci fa que parlem i parlem. Però hi ha persones que necessiten pauses i silencis per expressar tot el que senten.

Què en penses, dels mòbils?

El WhatsApp és perillós per mantenir determinades converses. Tenim un grup de família que serveix per a temes bàsicament logístics. Amb els temes importants, cal parlar cara a cara.

A casa vas haver de comunicar-te amb una adolescent.

Els sermons són poc efectius. Les preguntes, en canvi, ens remouen i ens porten a l’acció. Un sermó és previsible i fa que el fill desconnecti i pensi: “Ja està altre cop amb el disc ratllat”. Soc més partidari de fer preguntes i de buscar la seva assumpció de responsabilitats.

I com es fa, això?

Amb les preguntes poses un mirall davant del fill. Li agradi o no, una pregunta remou i inquieta. Si despertes aquesta inquietud, tens més opcions que canviï. I calen grans dosis de paciència.

Alguna lliçó que hagis après d’un fill.

Un matí li vaig dir al Quim: “Has d’anar més ràpid. Per anar a dormir o per anar a l’escola vas molt lent”. Dies després anàvem ràpid pel carrer i em va dir: “Pare, per què vas sempre tan ràpid?” Tots dos teníem raó. Acostumem a fixar-nos en com actuen els altres i no en com ho fem nosaltres.

I els comportaments estan connectats.

És una dinàmica que cal canviar. Si jo accelero, ell alenteix. Si jo alenteixo, ell accelera. Aquest és l’aprenentatge.