Antonio Lozano: "Aprendre és un desafiament per a qui aprèn i qui ensenya"

Periodista literari, escriptor i pare d’en Max, de 6 anys. Editor de la col·lecció Sèrie negra de RBA, publica La verdadera historia del Ratoncito Pérez (Tucan) i la sèrie juvenil Terror a la xarxa, coescrita amb Àlex Omist (Edebé).

— Un dia el meu fill em va preguntar si les persones portem piles a dins o si a dins nostre hi ha algú que parla per nosaltres. Ara mateix està molt intrigat sobre si el Pare Noel ja existia en l’època dels dinosaures. En aquest moment, dins el seu cervell la màgia i la raó lluiten en una batalla aferrissada. Ja ha assumit que les persones no podem volar com Superman, però encara creu fermament en el ratolí Pérez. 

I a tu, veient-lo, què et fa rodar?

— Des que té ús de raó és d’aquells que intenten organitzar i decidir tots els aspectes de la seva vida i de la gent que té al voltant. T’estic parlant d’un negociador nat, ple d’astúcia, que sempre prova de portar les coses al terreny que li és més favorable. Negocia els horaris de menjar, allò que mirem a la tele i fins i tot els plans del cap de setmana. Ara, gairebé sempre amb simpatia i com qui no vol la cosa. 

Ets especialista en novel·la negra i la infància també té una part fosca.

— El meu fill, com la majoria de nens i nenes, combina pors ancestrals, com l’aversió a la foscor, amb altres pors només seves i intransferibles. Una cosa que l’espanta són les persones que es disfressen d’animals, o aquests personatges de la tele que apareixen en festes infantils. A mi des de petit m’han causat pànic totes les aus. Encara avui fujo d’un simple colom. Durant els primers mesos, la gran preocupació com a pare era que aquell ésser fràgil i indefens no se't morís. La seva pèrdua és l'únic terror que superaria el terror a la pròpia mort. 

Quins són els elements clau de l’educació?

— L’autoestima, el respecte pels altres i per l’entorn, la curiositat, la responsabilitat. L’aprenentatge és un desafiament per a totes dues bandes, tant per a qui aprèn com per a qui ensenya.

Què et resulta especialment complicat?

— Tots els aspectes educatius són complicats perquè hi ha una doble força en joc: aprendre a educar implica un procés de reeducació personal, per aplicar eines pedagògiques primer has de modelar el teu caràcter cap a la paciència, la comprensió, la capacitat de sacrifici… Tot això són qualitats que, segurament, fins ara la vida encara no t’ha reclamat en aquestes dosis gegantines que necessites per ser pare. Si no et treballes la capacitat de ficar-te en el cap del teu fill, no hi ha res a fer.

Els fills són màquines poètiques.

— Els fills poetitzen la mirada. Incorporen la riquesa de la fantasia i la bogeria en un món adult ben delimitat, reglamentat i pràctic. Al mateix temps, els fills et fan apreciar coses bàsiques, com la capacitat de viure purament en el present o practicar la sinceritat més absoluta respecte a allò que desitges. I encara hi ha una altra mirada que et forcen a fer.

Quina?

— La de mirar cap a la teva pròpia infantesa, fent-te descobrir la manera com els teus pares van afrontar els mateixos reptes que encares tu ara. Descobreixes el teu encaix al món, el teu humil paper en una cadena magnífica.

Quina pregunta del teu fill recordes?

— Papa, L’Illa Diagonal continuarà sent-hi quan ens hàgim mort?