Família 21/04/2018

David Monteagudo: “Soc un pare que fa de mare”

Escriptor, mestressa de casa (com ell diu) i pare del Lluís i del David, d’11 i 6 anys. Autor del ‘best-seller’ ‘Fi’ (Quaderns Crema), publica un llibre extraordinari: ‘Avui he deixat la fàbrica’ (:Rata_), la seva obra més personal

i
Francesc Orteu
2 min
“SOc un pare que fa de mare”

Els meus fills dinen amb mi, a casa, i quan s’acaba l’escola intento fer activitats amb ells: sortir amb bici, amb patins, a passejar. Però trobo a faltar la natura. Aquí tenim les vinyes al costat de casa, però els nens no hi tenen tirada. En canvi jo, fins als 19 anys, que vam venir a Vilafranca, sempre havia viscut en pobles o llogarets molt petits, a Galícia, a la muntanya. Aquest contacte amb la natura ha sigut molt important per a mi.

Dius que et consideres mestressa de casa.

Soc un pare que fa de mare tradicional, de les de abans. L’Olga, la meva dona, i jo representem els rols típics però intercanviats. Ara me n’adono que estic actuant com ho feia la meva mare, que era mestra d’escola, però cuinava i feia totes les feines de casa per a cinc homes que “ no daban un palo al agua ”. Però tampoc es deixava ajudar, era una màquina de treballar. Jo, malauradament, tinc una tendència a repetir aquest esquema. En soc conscient, però no hi puc fer res.

Què més has volgut copiar de la manera com et van educar?

De la meva mare, la responsabilitat, la feina, però també la sociabilitat. Del meu pare, la sensibilitat, la saviesa, i també la calma, la serenor en els moments difícils. No he aconseguit ser sociable de veritat. Tinc el tarannà simpaticot i agradable de la meva mare, però en el fons soc un solitari i un misantrop, com el meu pare.

Al llibre dius que “és terrible tenir germans grans”.

Els germans grans (tenien 7 i 8 anys més) eren uns tios que ho sabien fer tot, que feien coses interessants, que fumaven, que tenien nòvies, que eren hippies, que sortien amb una colla, que tenien moto, que corrien davant dels grisos, vaja, uns cracs... Després ja comences a veure’ls el llautó, però aquell sentiment d’inferioritat, de petitesa, sempre perviu.

Fer-se gran vol dir que, any rere any, el nen constata que està sol.

Tota persona sensible n’és conscient des de ben aviat. Jo tinc molt clar que els meus fills estan sols davant dels grans problemes de la vida, i que ben aviat, per exemple, hauran de passar per la jungla de l’adolescència. Com a pare no hi pots fer gran cosa, resar -si ets creient- i esperar que hi hagi sort, i que l’equip que porten de casa els serveixi. Però hi has de ser. A casa hi ha d’haver una parella -o almenys una figura- que sigui estable, segura i comprensiva.

¿Eduquem els fills o s’eduquen a ells mateixos?

Els fills ens eduquen a nosaltres, ens ensenyen a ser pares. No els eduquem amb el nostre discurs, que sempre el qüestionen. Qualsevol altre missatge d’un germà, o d’un amic, té més atractiu. Però amb el nostre comportament sí que eduquem, en totes les petites reaccions del dia a dia, en la relació amb la nostra parella, estem creant un model que determinarà la personalitat dels fills. Tot es cou, tot està dat i beneït, en els primers anys de la vida.

De quin hàbit te’n sents més satisfet?

De fer el dinar i el sopar cada dia i menjar amb ells. De dur-los a ca la iaia. D’apagar l’ordinador i posar-nos tots a dibuixar o a llegir junts un llibre.

stats