Així fa de mare
Criatures 22/06/2021

Tatiana Tibuleac: "La solitud és un dret"

3 min
Tatiana Țîbuleac és escriptora

Escriptora i mare de l’Alexander i la Sofia, de 10 i 8 anys. Viuen a París. Publica El jardí de vidre (ed. Les Hores), Premi Literatura de la UE 2019. També és autora d’El verano que mi madre tuvo los ojos verdes (ed. Impedimenta).

El jardí de vidre conté moltes coses de la meva infantesa, que va ser feliç, tot i que potser vaig estar una mica massa protegida després de la mort de dues de les meves germanes. Però a l’antiga Unió Soviètica els nens teníem dues infanteses.

Què vols dir?

— En teníem una de familiar i una altra de col·lectiva. Això era bo i dolent alhora. En certa manera, sabies que eres igual que els altres nens i que no et permetien ser gaire diferent d'altres nens i nenes, encara que ho fossis.

A El jardí de vidre descrius una relació entre mare i filla molt peculiar.

— La nena protagonista se sent maltractada per la seva mare adoptiva. Ella entén que és dolenta però no perquè hagi decidit ser-ho, sinó perquè no la sap criar de cap altra manera. Ella l’odia, però també admet que sent una mena d’amor.

Qualsevol relació entre pares i fills és un laberint de sentiments. 

— Donem per fet que entre pares i fills sobretot hi ha amor. Però hi ha moltes altres coses: respecte, admiració, responsabilitat, sentiment de deute. Qualsevol sentiment crea una connexió, fins i tot els que són negatius.

En la teva literatura hi ha una exploració del dolor i de la crueltat durant la infància.

— Quan era petita passava els estius al poble dels avis. Allà vaig entendre que no era cruel matar un pollastre o un conill per cuinar-los, però sí que ho era pegar un gos o no donar aigua a un nen que tenia set pel fet de ser gitano. Tot això ho tenia clar i em temo que avui els nens se senten més confosos. Els pares volem que siguin dolços i amables, però crec que també necessiten experiències negatives. També han de sentir la injustícia, la ira, l’egoisme. Si no ho experimenten no ho poden entendre.

La solitud és també un sentiment molt poderós en la infància.

— A la nostra família, la solitud és un dret.

Un dret! Sí, senyora!

— La solitud ens forma com a persones tant com l’amistat. Cadascú té les seves necessitats, però, sent jo un animal solitari, no he volgut mai empènyer els meus fills cap a ser animals socials. Respecto molt el seu espai. I en aquest temps de pandèmia hem entès moltes coses de nosaltres mateixos. A casa nostra cadascú té el seu racó on fa el que vol. Crec que és important, de tant en tant, sentir que ets totalment autosuficient. No busquis l’aprovació de ningú. Acontenta’t amb tu mateix.  

A tu què et preocupa més, a l’hora de fer de mare?

— Hi ha una por que sento especialment, i és la de projectar en els meus fills tot el que va fallar en la meva infància. De cap manera voldria convertir els meus fills en una mena de revenja o de rèplica de coses que no van anar bé. 

Com ara què, no va anar bé quan eres petita?

— Una vegada la meva àvia em va demanar que li ensenyés com ploraria el dia que es morís. Totes les àvies ho feien, això. Els agradava molt veure com els nets s’entristirien per la seva mort. Altres nens amics meus ho sabien fer molt bé, però jo mai vaig saber-ne prou. I quan m’ho demanava i jo no plorava tant com ella esperava em deia que era perquè no l’estimava prou. 

stats