Beatriz Osés: “L’autoestima du a la bondat”

Soc una nou neix de la imatge d’un nen que fuig d’una guerra. És la història d’una jutge que canvia quan el petit Omar apareix al seu jardí, com una nou acabada de caure d’una noguera.

Així, plof!

Sí, hi parlo de temes dolorosos, com la injustícia o la solitud, i de la possibilitat de canviar tot això gràcies a la innocència d’un nen. Soc una nou està vinculat a un dels meus llibres preferits, El Petit Príncep, que també ens mostra com podem mirar el món de manera diferent des de la bondat de la infància.

Cal humor per fer de mare.

És fonamental per afrontar les dificultats de la vida. Un cop la filla em va preguntar on era la meva mare i li vaig explicar que no en tenia, que havia mort quan era adolescent. La nena es va quedar molt pensativa i va marxar.

Però va tornar...

Al cap de cinc minuts per dir-me que estava trista. Jo la vaig abraçar i li vaig explicar que va morir ja feia molt, que no estigués trista. “Són coses que passen”, em va dir.

Cert, passen.

Molts cops no podem fer altra cosa que resumir així una situació. “Són coses que passen” és una frase que la Noelia fa servir sovint per explicar coses que no entén.

Quins sentiments són els que li costen més d’acceptar?

La frustració i també qualsevol cosa que consideri injusta. Però jo tinc 45 anys i em passa el mateix. Una cosa que m’agrada d’ella és que defensa els seus drets i demana explicacions als grans per les decisions que prenem. I si aportes bons arguments, els acostuma a acceptar bé. També intento explicar-li que avorrir-se no és dolent.

Què us agrada fer juntes?

Som grans observadores de la fauna minúscula, com les formigues o les marietes. A mi també em fascinaven, i tot em meravellava. A totes dues ens encanten els gossos. Amb ella he redescobert la música i el plaer oblidat que em produïa cantar.

I canteu.

I ballem juntes. Ens inventem moviments de ballet clàssic. Ella ho barreja tot amb la capoeira perquè en va fer classes.

De quin hàbit que heu generat et sents orgullosa?

Cada dia, abans de dormir, ens abracem i ens diem que ens estimem. El contacte físic és essencial en la relació amb els nens. Crec que cal abraçar-los i petonejar-los, així se senten estimats i valorats. Reforçar l’autoestima de la meva filla afavoreix la seva bondat i el respecte cap a altres nens.

Tots volem ser bons.

M’agrada inculcar-li el deure de defensar el feble, que procuri que altres nens no peguin ni insultin ningú. A més, llegim molt juntes. Un cop i un altre tornem al clàssic de Wolf Erlbruch La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap.

Imprescindible en qualsevol casa amb nens, o sense.

És un conte que li fa molta gràcia. Des que tenia un any, parlo en italià amb ella i sovint li tradueixo el conte. Se’l sap gairebé de memòria, cosa que és una gran cosa perquè, quan estic cansada, és ella qui me l’explica.