Mercè Castro

“Els fills amaguen el seu dolor”

Periodista i mare de l’Ignasi, que va morir als 15 anys, i del Jaume, de 32. És autora de ‘Dulces destellos de luz’ (Plataforma) i anteriorment de ‘Volver a vivir’ i ‘Palabras que consuelan’. Podeu consultar http://comoafrontarlamuertedeunhijo.com

Mercè Castro és periodista / JORDI ROVIRALTA Zoom

Era el dia de Sant Esteve del 1998, tornàvem d’una festa especialment entranyable. Ens havíem reunit la família Casals. En Lluís, el meu marit, que és fotògraf, havia preparat un àlbum per a cada un dels seus set germans amb fotos de quan eren petits.

Carai, devíeu ser colla.

Uns quaranta. El regal dels àlbums va emocionar tothom i durant tot el dia es va respirar la màgia que desprèn la tendresa dels records amorosos. A la tornada, tot d’una, van aparèixer uns llums potents que venien per l’altra banda de l’autopista. En sentit contrari, un cotxe va perdre el control i va xocar frontalment contra el nostre en un tram sense separació.

Déu meu...

Mentre fèiem voltes de campana vaig tenir la certesa que la meva vida canviava. L’Ignasi es va fer un cop al cap i ja no es va despertar mai més.

Ho sento, Mercè.

L’Ignasi era el gran. En Jaume, el petit, tenia tretze anys i agraeixo infinitament que no morís aquella nit terrible. Va patir ferides lleus, però la ferida a l’ànima per la mort del seu germà va ser molt profunda. Ho va ser per a tots, però ell tenia en el seu germà un referent i, de sobte, es va quedar sol davant d’uns pares destrossats i perduts. Així vam estar durant molt temps tots tres fent pinya, per suportar el dolor.

Com va continuar la teva vida?

Em vaig sentir buida i fora de la vida durant molt temps. Vaig haver de reinventar-me perquè fins i tot les paraules o els objectes van perdre el seu significat. Mirar per la finestra era com mirar un abisme. Era com viure en una muntanya russa interminable i, en alguns moments, vaig tenir por de tornar-me boja.

Però et vas refer.

Cal tenir paciència amb tu mateix. El camí és llarg. A mi em va anar bé l’ajuda especialitzada. El dol requereix conèixer-se, mirar-te endins i abraçar amb tendresa les nostres pors. La gratitud, no jutjar-te ni jutjar els altres, ser amable amb tu mateix, perdonar i perdonar-me, han sigut eines molt valuoses.

Després de 19 anys, encara en parleu?

És impossible deixar de fer-ho, tot i que ja ens hem acostumat a viure sense la presència física de l’Ignasi. Però hem procurat no idolatrar-lo. Era un noi fantàstic però tenia defectes, com tothom. És fàcil mitificar el fill mort. És un risc que implica una gran soledat en els fills vius.

T’entenc.

Són els que tenim aquí, els que necessiten les nostres abraçades. Els nens i els adolescents acostumen a amagar el seu dolor per no afegir més preocupacions als pares. Per això requereixen tota la nostra atenció.

Has conegut altres tragèdies.

A través del meu blog estic en contacte amb pares i mares que han perdut fills, i no hi ha una sola història que no em commogui. Cadascú fa el que pot. Però em fa feliç veure com el dolor es va transformant en un sentiment d’amor incondicional, d’una gran bellesa.

Què recordes especialment del teu fill?

A l’Ignasi no l’he de recordar, el sento a dins, forma part de mi, com quan estava embarassada.