Marta Grau

“La calma s’encomana, com els crits”

Periodista cultural, escriptora i mare de l’Abril, el Quim i el Pau, de 12, 10 i 6 anys. Publica ‘La música que sona quan acaba la cançó’ (Rosa dels Vents), una història plena d’emocions on reflexiona sobre diferents maneres de ser mare

Marta Grau és periodista cultural i escriptora / FRANCESC MELCION Zoom

És impossible que en una família no hi hagi moments tensos. Suposo que hi ha d’haver temps per a tot: per riure, per jugar, per avorrir-se i, també, per escridassar-se una mica.

A la novel·la llegeixo: “Ell cridava. Jo també. I quan havíem escridassat les nenes, es cridaven entre elles”.

Els nens, d’una manera o una altra, noten la tensió. Potser no és mala idea deixar-la escapar de tant en tant més que intentar ocultar-la. O potser m’equivoco. No soc gens experta en maternitat. Només intento sobreviure, com, segurament, fan totes les mares.

Què tens tendència a fer?

Jo diria que no cal dissimular. No cal ocultar que els pares i les mares sentim emocions i que de vegades estem tristes, estem cansades o tenim ple el pot de la paciència. Això permet a les criatures escoltar-se a elles mateixes i acceptar aquestes emocions i, a poc a poc, aprendre a gestionar-les. Ara, sí que penso que com més tranquil·la estic, tot rutlla millor. La calma s’encomana. Igual que els crits.

Has reflexionat sobre el passat familiar. Quin fil passa per les teves àvies i arriba fins a tu?

Cadascuna és filla del seu moment històric i ha jugat amb les cartes que tenia sobre la taula. Totes hem estat mares amb feina tant a casa com a fora, però el context ha anat canviant i les expectatives també. Suposo que el fil conductor és l’evolució entre generacions de la consciència feminista.

Escrivint el llibre, què has après de la teva protagonista?

Una cosa que he après de la Berta és que s’adona de la importància de les coses petites, de mirar de viure-les intensament. I un cop se n’ha adonat, mira de fer canvis reals per viure amb més coherència. Jo no sé si ho aconsegueixo gaire. L’escriptura del llibre o la maternitat mateixa també m’han descobert la necessitat de fer net amb algunes motxilles que no vull traslladar a la generació següent.

En què penses, concretament?

Per exemple, la centralitat que donem a la vida productiva, com si fos l’única cosa que dona identitat. A què ens dediquem no determina qui som.

En parleu, amb els fills?

El mitjà està molt preocupat per què serà de gran i es refereix, esclar, a quin ofici farà. Jo li dic que de gran serà una persona fantàstica. És més important ser que fer, diria. A banda que pensar en oficis d’ara no té gaire sentit perquè molts potser ja ni existiran en el món que viuran. La pandèmia els està ensenyant a viure en la incertesa, això segur.

De quins hàbits domèstics et sents més satisfeta?

No som una família gaire organitzada, improvisem molt i canviem sovint de plans. Alguns dels membres de la família s’adapten millor que d’altres a aquestes dinàmiques, però som així i no ho podem ni ho volem canviar. I això que dèiem: si alguna cosa han d’aprendre les criatures amb els temps que corren és capacitat d’adaptació i mirar de treure suc de les coses tal com venen. Podria ser que fos la flexibilitat, el que ens fa viure una mica millor.

D’acord, i què no hauria de canviar mai?

Tenim una tradició sagrada. Els divendres, pizza per sopar.