Família 23/05/2020

Laia Turón: “Em preguntava: «et puc tocar?»”

Metge i mare del Daniel i l’Emma, de 9 i 6 anys. És especialista en neuropediatria i intensius pediàtrics. Treballa a l’UCI pediàtrica de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona

i
Francesc Orteu
2 min
“Em preguntava: «et puc tocar?»”

Quan va començar l’epidèmia es va omplir l’UCI d’adults, que és al costat, i va quedar clar que necessitarien els llits de la nostra. Recordo la sensació que ens venia a sobre un tsunami, les cares serioses dels companys, els silencis quan ens creuàvem pels passadissos. Parlo també per les meves companyes, la Sònia i l’Eli. Ens vam especialitzar en pediatria i no vèiem pacients adults des que érem estudiants.

I com ho vas portar?

La nit abans del primer torn gairebé no vaig dormir. Al matí, molts nervis. Vam fer equips mixtos, amb intensivistes, anestesiòlegs, cardiòlegs. Fèiem pinya i les pors van marxar ràpid.

Vas passar de curar nens a curar avis.

Això és el que em feia més respecte, tractar persones amb problemes en altres òrgans, amb antecedents que els nens no tenen. Potser et semblarà estrany això que et diré. Habitualment parlo amb pares sobre la salut dels fills. Ara parlava amb fills sobre la dels pares. A vegades se m’escapava “el seu fill” o “ja ha obert els ullets”.

Feies torns de 12 hores?

Sí, i el torn de dia era el pitjor. Marxava de casa que els fills dormien i tornava al vespre, quan ja se n’anaven al llit. El torn de nit és dur perquè la nit es fa llarga, però marxes de casa quan estan a punt de sopar i l’endemà pots esmorzar amb ells. No et perds tantes hores d’estar amb ells, tot i estar destrossada i adormint-te al sofà.

Per què vas decidir dormir a l’habitació del fill?

L’habitació del Daniel és tocant al rebedor, amb un bany al costat. Això em permetia deixar la roba de feina, dutxar-me i després anar a la resta del pis. He intentat evitar que tinguin por per mi, por que els infecti. Els primers dies, la petita venia corrent i li havia de dir que no m’abracés. És dur haver de dir això. Quan finalment m’hi acostava em preguntava: “Et puc tocar?”

Ha patit altres pors?

L’Emma té una edat en què els nens es fan conscients de la mort, i l’epidèmia li ha despertat aquestes preguntes. Els hem explicat que el coronavirus no fa gaire mal als nens. Però la petita va començar a ser conscient de què volia dir posar-se malalt i morir.

Com se’t va fer evident, això?

El primer dia de sortir al carrer tenia por del virus. No sé si se l’imaginava flotant al voltant nostre. Però també tenia por de creuar el carrer i que l’atropellessin, por d’anar massa ràpid amb el patinet i caure... Vigilava el seu germà i si s’allunyava ens deia: “Que torni, que no ens el prenguin”.

A casa, parlaves de l’hospital?

Abans del confinament, quan anava a dir-li bona nit, el Daniel em preguntava quins nens havia vist i què els passava. Jo li explicava anècdotes, coses divertides, històries que acabaven bé. Ara ja no m’ho pregunta.

Però de coses maques en continuen passant.

El primer pacient que vam extubar a l’UCI i va tenir l’alta va ser una gran notícia. Vaig tornar a casa molt contenta i els vaig explicar que un malalt que havia estat molt greu s’havia curat. ¿Saps quina va ser la reacció del Daniel? Em va dir: “Només un?”

stats