Ivette Nadal

“Som més fràgils els adults”

Cantautora, poeta i mare del Dadà, de 10 anys. Publica el poemari introspectiu i conceptual ‘L’àngel i la infermesa del pensament’ (Eumo). Aviat apareixerà ‘En nom de la ferida’, fet amb Pascal Comelade

Ivette Nadal és cantautora i poeta / JUAN MIGUEL MORALES Zoom

Vaig ser mare molt jove, als vint-i-un, i aquests anys he perdut la noció del temps. Visc en una bombolla preciosa. El meu fill ha estat un motiu per cuidar-me, per gestionar millor les coses. Sento que fa deu anys que no tinc edat, que tot s’ha tornat intemporal i, alhora, que ell és el mirall on veig el pas del temps. La seva evolució va lligada a la meva.

Explica-m’ho, això.

Mare i fill tenen un vincle molt fort els primers anys. Però el creixement passa diferents fases i cal acceptar que la seva atenció es va repartint cap a la figura masculina i cap a altres persones de l’àmbit familiar. Això genera un cert dol emocional en la mare però també t’obre una finestra per tornar a tenir espais on et sents activa.

Dadà m’encanta.

Li agrada molt el seu nom. És breu, diferent. Però s’enfada perquè a vegades hi ha gent que no l’entén o que el pronuncia sense accent. Quan començava a parlar es va arribar a pensar que totes les paraules tenien una mateixa síl·laba que es repetia: mama, papa, iaia, pipi, caca, Dadà... i intentava parlar dient paraules que repetissin les mateixes síl·labes.

Lògic. Què més recordes?

Hi va haver una època que quan es llevava cada matí em preguntava: “Avui és demà?” Em semblava una pregunta poètica, com un lema o un títol. Quan tenia cinc anys, jo estava gravant Tornar a mare, un disc on parlo de tornar al ventre de la mare, de tenir l’oportunitat de renéixer per recuperar una identitat malmesa a causa de l’anorèxia. Durant la malaltia, ell era al meu costat i em preguntava: “Quan tornaràs?” Aquest és un record molt trist, que em va fer posar-me en mans dels metges i lluitar.

No sé si t’incomoda parlar de la malaltia...

Per a mi l’anorèxia és una malaltia natural, em ve de petita, segurament de l’edat que té ara el meu fill, de la qual tinc flaixos de comportament insans. Va ser una resposta equivocada, però una resposta que vaig trobar, la que tenia al meu costat. Malgrat l’aparent fragilitat, és una malaltia que m’ha fet forta, que m’ha salvat d’altres coses. M’ha condicionat molt, sobretot el caràcter. En els darrers sis anys he fet diverses hospitalitzacions i tractaments.

Et sents una mare fràgil?

Som més fràgils els adults que els petits. Els petits, si tenen sort, tenen un cos sa, i sobretot un caràcter que crec que els fa millorar la condició física. El fet de ser petit, inconscient, innocent, juganer i positiu els fa recuperar-se millor de qualsevol dolor. Quan ens fem grans perdem aquestes capacitats i patim més per les coses. Entrem en espirals de pensaments negatius, de patiment, d’estrès. Tot això no ens ajuda. Som més conscients de la finitud de les coses.

Quan passi el confinament, què tornareu a fer a fora?

Un cop l’any, li agrada anar a fer-se una mateixa foto, en un mateix lloc. Vaig començar a fer-ho jo quan va néixer i, quan tenia tres anys, un dia li vaig ensenyar les tres fotos per explicar-li el pas del temps. Li va agradar tant la idea que em va demanar continuar fent-les. Així que un cop l’any anem a fer la foto en una ermita de Granollers. Ja en tenim deu.