Maria Nunes

“Amb els fills, cal ser-hi sempre”

Filòloga i mare de l’Unai i el Bernat, de 28 i 25 anys. Publica ‘Salvat, Pla, Rodoreda, Capmany. Rutes literàries de Barcelona 2’ (Meteora). L’any passat va publicar un primer llibre de rutes dedicat a Juvé, Oller, Sagarra i Roig

Maria Nunes és filòloga / PERE TORDERA Zoom

Els meus fills van créixer al Guinardó. Per sort, encara van viure la infantesa en un ambient de barri, d’anar a peu a l’escola, de jugar al parc...

Quins espais recordes?

Els patis o eixides de les dues cases on hem viscut, un privilegi en extinció, perquè havia estat un barri de petites torretes. Recordo amb molt d’afecte l’Escola Parc del Guinardó, on em van ajudar a fer possible que els meus fills fossin bones persones, amb valors i amants de la cultura.

Com ha canviat Barcelona?

En soc una enamorada, però cada vegada em sembla més inhòspita. La ciutat ja no és un entorn prou agradable ni prou segur per als infants. Els meus fills ja no han jugat al carrer, cap nen no ho feia. En canvi, quan jo era petita, l’habitual era jugar al carrer, tot i que a mi no em deixaven.

En què consisteix fer de mare?

Fonamentalment en ser-hi, en ser-hi sempre. Ser-hi vol dir ajudar, vol dir escoltar, vol dir fer costat en les seves decisions.

I quan són grans?

Ser-hi mantenint una distància prudent i respectuosa, menys curta físicament però igual de sòlida i d’incondicional.

Quin tipus de mare ets i has sigut?

Vaig tenir els fills de gran i crec que això m’ha donat més serenitat per fer front als problemes del dia a dia. Potser si hagués estat una mare amb menys anys i experiència m’hauria sentit més insegura. Evidentment, és una opinió personal, però crec que afrontar el paper de mare amb maduresa ajuda a crear un entorn més tranquil i serè per als infants.

Explica’m dues infàncies molt diferents de dos escriptors.

Salvat-Papasseit era fill d’una família molt humil i va tenir una infantesa i una vida plena de dificultats. Va néixer i el van batejar sota un signe tràgic: aquell dia una tempesta queia sobre la ciutat i al castell de Montjuïc hi posaven en capella uns anarquistes per ajusticiar-los.

Era orfe?

Als 7 anys el seu pare, que era fogoner, va morir en un accident de vaixell. La mare, sense recursos, el va internar a l’Asilo Naval, una institució a bord d’un vaixell on va viure fins als 12 anys. Va ser una infància trista, malgrat que mai va perdre la passió i l’amor a la vida que caracteritza la seva poesia.

I una de diferent...

Per a Rodoreda, la infantesa va ser l’època més feliç, tant que la converteix en un mite: el del paradís perdut. Era filla única d’una família de la petita burgesia de Sant Gervasi, grans amants de la cultura, catalanista amb un punt bohemi. Vivia en una torreta amb jardí del seu avi, Pere Gurguí, que li va inculcar l’amor a la cultura i a les flors.

Ara que tens els fills grans, ¿què recorden de la seva infància?

Em sorprèn que les coses que més recorden, en general, són molt normals: els jocs al jardinet de casa, els sopars en família, les lectures abans d’anar a dormir... i també hi ha coses sorprenents.

Com ara?

Que jo procurés fer les farinetes sense cap grumoll. Un dia el gran em va dir que a ell li encantava trobar-hi grumolls.