Sara Bertrand

“Cal tenir fe en els fills”

Escriptora i mare de dos fills i una filla d’entre 17 i 21 anys. Viu a Santiago de Xile. Publica ‘La dona de la guarda’ (Pagès), una història sobre l’absència de la mare, premiada amb el Bologna Ragazzi Award 2017

Sara Bertrand és escriptora / CRISTINA CALDERER Zoom

Els fills venen per ensenyar-nos més coses a nosaltres que no pas les que podem ensenyar-los nosaltres a ells. Per exemple, gràcies a la meva filla vaig aprendre què volia dir femení. La seva forma delicada de ser em va arrossegar cap a un espai de dona que jo no havia explorat mai tota sola, perquè a casa sempre vaig estar envoltada de molts homes i m’agradava jugar amb cotxes o enfilar-me a lianes com Tarzan. A la meva filla li encantaven les nines, les cuinetes, i jugant-hi vaig aprendre el valor de fer les coses a poc a poc, dels rituals, del que preparem amb temps i cura.

En què consisteix fer de mare?

A tenir fe en els teus fills. Els veus néixer, veus com creixen, els coneixes bé però en algun moment pot ser que dubtis del seu potencial, de si aconseguiran trobar el que els faci únics. Davant d’aquest dubte sempre he volgut confiar en ells, i a vegades no m’ha resultat fàcil. Al final els nostres fills sempre acaben mostrant la matèria de què estan fets.

Com els has ajudat a trobar el que volen ser?

Tinc tres fills i a cadascun l’he ajudat d’una manera diferent, però no ara, quan han de triar què estudiar, sinó des de sempre. Els he estat observant des que van néixer, els he volgut mirar de molt a prop i sempre els he ofert lectures, pel·lícules, música que respongués a les seves inquietuds. Sovint he fet servir l’art com a manera d’estimular la seva curiositat.

De què parleu?

Últimament parlem força sobre sexualitat, i també de les possibles professions que cadascú pot fer. Parlem d’arquitectura, d’urbanisme, de política. Cada cop les nostres converses són més interessants.

En recordes cap, especialment?

Sí, una que vaig mantenir quan el gran tenia dotze anys. Em va dir: “Mama, tu saps que les mares poden dir mentides, oi?” Va ser una conversa important.

Per què?

Perquè amb aquesta delicadesa que tenen els nens per ensenyar-nos coses, em va fer entendre que no calia que jo li revelés com era el món abans que ho descobrís pel seu compte. Encara que no ens ho sembli, els fills tenen una visió molt sàvia i intuïtiva de la relació que hi tenim.

Què et fa mal?

Em costa acceptar la hipocresia. Algun cop he pogut pecar fins i tot d’excés d’honestedat amb els fills i em costa acceptar que ells no ho siguin amb mi. Però a vegades ocultar la veritat té més a veure amb tu mateix que amb els altres. En tot cas, dec molt als seus silencis, a les seves empipades i també al seu afecte quan em fan veure que m’he equivocat.

Ja has hagut de separar-te d’algun dels fills?

Sí, del gran, que l’any passat se’n va anar a estudiar a l’estranger. Em vaig sentir com se senten les àligues quan han d’abandonar el niu i deixar els petits. L’àliga mare sap que els pollets no intentaran volar mentre ella hi sigui, així que marxa, se’n va a un lloc llunyà des d’on els sent piular desesperats. Esclar que pateixes quan un fill marxa de casa, però saps que aquest dolor és necessari per créixer i també saps que confies en ell.