Ruth Tormo

“Quan són petits els hi donem tot”

Periodista i mare de l’Enric i el Ferran, de 15 i 11 anys. Viuen a Sant Feliu de Llobregat. Acaba de guanyar el premi Guillem Cifré de Colonya amb ‘Quina tocada de nassos’ (ed. Barcanova), una història sobre la identitat durant l’adolescència

Ruth Tormo és escriptora i periodista / PERE TORDERA Zoom

Darrere de la importància que els adolescents donen a la imatge hi ha les pors i inseguretats que habitualment es tenen en aquesta etapa, en què, per sobre de tot, es vol ser acceptat en el grup d’amics.

D’això tracta la teva novel·la, 'Quina tocada de nassos'.

Parlo dels canvis que pot patir una relació d’amistat, en el trànsit de la infància a la preadolescència i l’adolescència. A vegades als fills els passa que qui han considerat el millor amic, de sobte, els xoca molt tot allò que fa o diu, la seva roba, la manera de divertir-se o de comportar-se.

Quins canvis has vist en els teus fills?

He observat com cada cop han donat més importància al que diuen sobre ells, fins al punt que la vergonya els pot fer renunciar a fer certes coses en públic. Tinc la sensació que ho fan cada cop més aviat. Sembla que volen créixer abans d’hora, o potser els empenyem a fer-ho.

Potser som més bons pares de fills petits que d’adolescents.

Més que més bons, diria que quan són petits estem més disposats a donar-ho tot per ells, a donar-los el màxim del nostre temps i de la nostra energia.

I això no dura sempre.

A mi els fills m’ho han arribat a retreure no fa gaire. M’han dit que abans estava més amb ells, que m’inventava coses per jugar i passar l’estona, que buscava distraccions i intentava innovar en tot, encara que només fos només el berenar. Vaja, que estava per ells al màxim.

I tenen raó?

Sí. Ho feia per educar-los tan bé com pogués però també amb l’objectiu egoista de disfrutar al màxim de la seva infantesa. Però, esclar, han anat creixent, i suposo que entre deures, extraescolars i el fet que a poc a poc ells també han anat necessitant el seu temps, ens trobem a l’adolescència menys enganxats. A mesura que s’han anat fent més grans, jo he recuperat temps lliure. Ara seria forçat tornar-me a bolcar en ells tot el temps.

Què sents, quan te’ls mires?

Tinc sensacions contradictòries. D’una banda, sento alegria i satisfacció en veure que han crescut i han après a espavilar-se més o menys sols, i que ja no són tan dependents de mi.

I al mateix temps...

M’adono que hem perdut una cosa que ja no tornarà. El vincle mare-fill ha patit una mutació. Però encara estem en una fase que, algunes vegades, necessitem fer un pas enrere i recuperar el tracte de quan eren més petits.

Què et funciona?

Va bé explicar-los alguna aventura de la meva adolescència, que ells poden relacionar amb la seva. Això els sol agradar i es generen moments divertits. Pares i mares hem passat pel mateix abans que els fills i, si fa o no fa, sabem què s’hi cou.

Un últim pensament.

Fer de mare és disfrutar i patir alhora, és una explosió d’emocions, de corredisses, d’abraçades i d’ensopegades. És una elecció més de la vida. Jo tenia clar que volia ser mare però mai m’havia imaginat que suposaria una dosi de patiment per a tota la vida. Ara m’adono que la cosa va a més i que els avis pateixen doble: pels fills i pels nets.