Berta Jardí

“Avisa que hi ha una pedra, no l’apartis”

Escriptora i mare del Martí i l’Andrea, de 33 i 25 anys. Aquesta setmana publica la novel·la ‘L’home del barret’ (Ed. Univers), que reconstrueix la vida d’un personatge vinculat a l’autora que va ser retratat per Joan Miró

Berta Jardí és escriptora / JOAN ROSSELL Zoom

A mi i als meus cinc germans ens van educar sense tele i sense diversions consumistes. Vaig créixer en una família de la burgesia culta de Barcelona, pensant que era normal tenir a la biblioteca de casa llibres que havien escrit el pare o l’avi.

'L’home del barret' en parla, de la teva família.

El protagonista, Heribert Casany, era germà de la meva àvia. Va ser amic de Joan Miró i Lola Anglada, i als 36 anys va decidir deixar el món de l’art per fer-se capellà. Tot això em va semblar prou interessant per aventurar-me a imaginar la seva vida.

Qualsevol família és plena d’històries sorprenents.

Estem envoltats de persones que, quan marxen, s’emporten històries que no hem pogut arribar a compartir. Aquesta àvia ens explicava que muntava a cavall i que el seu pare era propietari de la companyia de carruatges més important de Barcelona i que també tenia una escola d’equitació.

Dediquem hores i hores a les sèries de televisió i les històries de veritat es van perdent.

El pare va morir fa uns anys sense que jo li hagués preguntat moltes coses que ara voldria que m’expliqués. Als meus fills, si ve a tomb, els procuro explicar els meus records i històries personals. Però segur que quan jo ja no hi sigui també tindran la recança de no haver-me preguntat això o allò. Així és la vida.

Ara que ja són grans, com resumiries la manera com els has educat?

Ells i jo ens hem educat alhora. Les criatures arriben sense manual d’instruccions i tu has d’anar dibuixant la carta de navegar. Per a mi, educar vol dir advertir els fills de les pedres que es poden trobar en el seu camí, però no apartar-les. Ells han d’ensopegar i potser també han de caure. La meva feina com a mare és ser a prop quan això passi per ajudar-los a aixecar-se.

Què et va resultar més difícil?

Quan miro enrere, veig que ara continua sent igual de problemàtic aconseguir una plaça en una escola pública al barri, o que el calendari de vacances escolars sigui menys extens i irracional. Per no parlar de les dificultats de les dones per conciliar feina i maternitat. La societat no ha avançat gens en aquest terreny.

Això va ser el més complicat...

Vaig viure la infància dels fills quadrant els horaris de l’empresa, l’escola, les extraescolars, els cangurs. Agafava avions a hores intempestives, resolia incidents domèstics o escolars per telèfon, i havia de veure a la feina com algun home sense compromisos familiars em feia el llit perquè podia permetre’s el luxe d’estar-se a l’oficina tant com volgués.

De les moltes històries familiars, quina era la preferida dels teus fills?

N’hi ha una que apareix al llibre. Va ser un enfrontament armat que es va produir el 18 de juliol del 36 al xamfrà de Llúria amb Diputació. Uns homes disparaven parapetats darrere de cavalls morts. El fotògraf Agustí Centelles en va fer una fotografia que va fer la volta al món i va ser portada del 'Newsweek'. Allò va passar davant de casa dels avis, on vaig néixer. Recordo que l’àvia m’ensenyava marques de projectils que encara hi havia a la meva habitació.