Així fa de mare
Criatures 23/11/2021

Dàmaris Gelabert: "Observa com pregunten"

3 min
Dàmaris Gelabert és cantant i musicoterapeuta

Autora de cançons, musicoterapeuta i mare de l’Adrià i la Laia, de 25 i 23 anys. Ha escrit les cançons del musical ‘Bye Bye Monstre’ de Dagoll Dagom i publica Qui soc jo? i Els dies de la setmana (El cep i la Nansa) amb il·lustracions de Sebastià Serra.

— Estic vivint el moment de deixar-los anar del tot i de veritat. Tots dos fills s'han independitzat fa poc i m'estic acostumant a tenir la casa buida, a cuinar només per a dos, a passar moltes més estones en parella. És un canvi considerable. El moment ha arribat de forma molt natural. Tot i que els trobo a faltar, estic convençuda que era el moment idoni.

Com els has ajudat a encarrilar el seu futur? 

— Donant més importància al desenvolupament de les seves capacitats creatives que als deures, les qualificacions escolars, els estudis o les carreres. Això ha estat un encert. Hem volgut que trobessin una professió que estimessin, que fos una part important de la seva vida i sempre han vist com el seu pare i jo gaudim de la feina. De ben petits han viscut la nostra passió per la música. Han viscut amb nosaltres el procés de pensar, crear i produir cançons, videoclips, espectacles... 

Sent petits, quines intuïcions vas tenir que els anys han confirmat?

— Que fills i filles arriben al món amb una càrrega genètica important. Que el més rellevant és estimar-los i això vol dir escoltar, respectar, valorar i deixar anar. Que pares i mares som un model importantíssim. Que quan s'estableix un vincle afectiu des de petits i es reforça durant el creixement, la comunicació és més fàcil. Que viure estones de qualitat fent música, ballant, llegint, jugant ens uneix. I que les mares perfectes no són de veritat. A Bye Bye Monstre he escrit una cançó, Ser mare, on aquesta és la frase principal.

Una altra cançó que has convertit en conte és Qui soc jo?

— Sovint les preguntes que ens fan els infants ens agafen desprevinguts. Jo a vegades els responia de forma ràpida, per veure si deixaven de preguntar, o els deia que ja els ho explicaria més tard. Però vaig aprendre a escoltar millor. 

Què vas aprendre?

— Que has d'estar atenta per entendre bé allò que realment et volen preguntar. Potser no acaben de formular bé la pregunta, perquè no saben com fer-la o els fa vergonya o els fa por la resposta. He anat aprenent a escoltar el llenguatge no verbal, observar com et pregunten més que no què et pregunten.

I ara, que són grans, quins dubtes compartiu?

— Preguntes sobre la seva professió. Hem escollit bé? Estem aquí només perquè venim d’una família musical? Fer de músic implica tot això? En el nostre cas, que tenim una companyia pròpia, fer de músic no és només compondre, tocar i enregistrar. Quan ets autònom et toca muntar l’estudi, carregar i descarregar la furgo, organitzar un enregistrament, gestionar la comptabilitat. Ara estan descobrint si tot això és el que realment volen fer.

Acabem amb una altra pregunta. 

— Quan l'Adrià tenia 3 o 4 anys, el seu pare va marxar de casa durant força temps. Va anar a Madrid, a enllestir un projecte de composició per a una sèrie. El nen no parava de preguntar on era el seu pare i jo li anava repetint "és a Madrid". Fins que es va cansar d’una resposta que per a ell no tenia cap sentit i em va fer una pregunta que mai oblidaré: "Mama, Madrid és el cel?"

stats