Cristina Gutiérrez Lestón

“Què t’ho impedeix?”

Educadora emocional i mare de l’Alexandra i el Sergi, de 24 i 20 anys. Dirigeix La Granja, on s’entrenen competències emocionals de nens i joves. Publica ‘Créixer amb valentia’ (Rosa dels Vents). www.lagranja.cat

Cristina Gutiérrez Lestón és educadora emocional i dirigeix La Granja / SARA CABARROCAS Zoom

No som conscients de l’emoció que sentim, especialment de les més potents (por, ràbia, ira, gelosia, enveja, tristesa...), que són més difícils de regular. Quan passa això ens convertim en els seus presoners. En canvi, quan fem el contrari, quan som ben conscients d’allò que sentim, no ens avergonyeix sentir-ho perquè totes les emocions són naturals en els humans. Simplement hem de regular-les d’una manera positiva per a nosaltres i per als altres. Quan això passa, portem el timó de la nostra vida amb seguretat i optimisme. Som capaços de decidir quines emocions volem sentir més i això ens dona un poder fascinant, i la força per canviar el món que ens envolta amb determinació i fermesa.

Parla’m de la por, de la teva, com a mare.

Recordo que l’Alexandra era una nena exageradament tímida. La seva mestra em va dir que calia fer-hi alguna cosa i la vaig apuntar a dansa. En la seva primera actuació davant del públic es va quedar paralitzada, enmig de l’escenari, mentre les altres nenes ballaven. Se’m va trencar el cor. Me la mirava i plorava de tristesa.

Quin moment més amarg...

Sabia que a la meva filla me l’estimava sense condicions, però també que havia d’entrenar-la perquè afrontés i superés la seva aclaparadora vergonya i exagerada timidesa. La por estava darrere d’aquestes dues emocions, així que no la vaig desapuntar.

I ella acceptava anar a dansa?

No, però veia com, malgrat els plors abans d’entrar a classe, després en sortia contenta i orgullosa d’haver-ho fet. El meu instint em deia que era el que calia fer. La volia fer forta però, per fer-ho, em vaig adonar que abans la forta havia de ser jo. Un temps després vaig apuntar-la a un club d’esquí, que va ser la prova de foc, el fet més determinant en la seva educació.

Esquiar?

Ella sempre em diu que allà va descobrir la seva valentia i fortalesa perquè es va haver d’espavilar, d’esforçar-se molt. Un dia, a la neu, mentre veia com s’entrenava baixant per un traçat difícil, va caure rodolant força metres. Encara sento el seu crit, gutural, que li sortia de les entranyes. Era una barreja de ràbia i orgull. Quan va deixar de rodolar, va fer un fort cop de bastó a la neu, es va aixecar, va calçar-se l’esquí que li havia caigut i hi va tornar. Si la fortalesa interior té algun so, sense cap dubte és aquell crit gutural.

Al llarg dels anys, quines frases has repetit als fills?

“No vull un fill 10, et prefereixo a tu”. “Siguis qui siguis i com siguis, sempre sempre t’estimaré”. “Què t’ho impedeix?”

Què t’ho impedeix? M’encanta!

Quan la meva filla va fer 18 anys va passar un any fora de casa, estudiant. Els primers dies jo anava a la seva habitació, m’asseia al seu escriptori i plorava. La trobava a faltar i em preocupava no haver-li ensenyat tot allò que havia de saber per anar sola. Patia i vaig decidir escriure-li. Saps què em va respondre, Francesc?

Què?

“Mama, tu no m’ho has d’ensenyar tot. Jo puc aprendre per mi mateixa”. “Esclar! Esclar! -vaig pensar-. Gràcies per recordar-m’ho, filla. Com me n’havia oblidat?”