Així fa de mare
Criatures 21/10/2021

Anna Gual: "Criar també és ferir"

3 min
Anna Gual es poeta i comunicadora

Poeta, comunicadora, gestora i mare de la Lisa, de gairebé 3 anys. És autora del poemari Ameba (ed. Llibres del Segle), guanyador del 32è Premi Cadaqués Rosa Leveroni. També ha escrit la trilogia Molsa, El tubercle i Altres semideus.

— La manera de pensar d'un infant no té límits. És un goig compartir la vida al costat d'un ésser que viu en un univers sense prejudicis i sense constriccions. Creen sense parar. Perquè ningú els prohibeix fer-ho. Dins de la ment de les criatures hi ha l'essència de la poesia.

Escrius: "Acceptar que hi ha un ésser viu / creixent a dins d’un altre / és entendre que l’energia em pertany".

— Quan a l'escola les nenes jugaven a ser mares, a mi no m'interessava. Jo volia ser mil coses abans de ser mare. En un poemari antic hi tinc escrit: "Per què parir si ja soc jo / la que em duc a dins?" De cop i volta, però, sense esperar-ho, les ganes d'experimentar l'engendrament d'un ésser viu em van arribar. Vaig viure tot el procés com quelcom enigmàtic, ple de llum i de misteri. Encara ara no acabo d'assimilar com d'aquest cos he tret un ésser viu que camina, parla, riu, plora... L'única certesa que tinc és que l'energia és amb mi, que m'acompanya i que em permet fer coses meravelloses, inenarrables.

"La ciutat / que ella va construir / mentre em vivia dins la closca".

— En el procés de l'embaràs, la meva connexió amb una entitat viva que em vivia a dins era extraordinària. Sentia que algú que –encara– no coneixia havia vingut a conèixer el meu interior; a situar-se minuciosament al costat dels meus òrgans, a acariciar-los, a fer-hi cau. No sé si va decorar o no la casa que va viure aquells nou mesos, però sé que per a ella va ser tan important com ho va ser per a mi, i cedir-li el meu espai perquè ella construís una ciutat de carn va ser tot un regal.

Escrius: "I ens fem pessigolles / fins que el riure esdevingui dolor".

— Criar no és sinònim de viure en la felicitat constant. Criar també és decebre’s, perdre els nervis, ferir. I és bo saber-ho, acollir aquesta part del relat, entendre-la. A voltes, quan la meva filla i jo no ens entenem, sentim que ens separem, que ens desconnectem. Passa el mateix amb una amistat o una parella. No hi ha alegria sense pena però tampoc pena que duri cent anys. Criar és una meravella però és la tasca més complexa que he fet mai.

Escrius: "Mística i atea, només prego / perquè el temps que fas néixer / no mori mai davant meu".

— La por que el teu fill/a mori abans que tu sempre m'ha perseguit. Penso que és inhumà, però passa. I no hi pot haver dolor més gran que aquest. Ha de ser un trencament total, especialment per a les mares, ja que hi ha tota la part física de l'engendrament implicada. Aquesta por, que li passi res, que es faci mal, que es posi malalta... hi és. Però ho combato amb tones de positivisme. 

Escrius: "La mà / de la meva àvia s'obre igual / que la mà d'un nadó. / Tant de misteri / bloqueja tota la maldat / que hagi de venir".

— A finals de setembre va morir la meva àvia i acomiadant-me d'ella m'he acomiadat de tots els meus avis. La connexió entre la vida i la mort, vivint el dol al costat de la meva filla –que és pura vida–, és corprenedora. El misteri d'allò que viu i d'allò que desapareix i el fil que ho connecta es fa més real que mai.

stats