Agnès Brossa: “Digues una cosa bonica abans d’una ordre”

Donem molta importància a l’èxit acadèmic dels fills, que en té, però n’hi donem més que a l’èxit que puguin tenir com a persones. A vegades, darrere d’un èxit acadèmic que deixa tranquils els pares hi poden haver altres dificultats que queden amagades per les bones notes.

En què consisteix fer de mare de fills de 20 anys?

Ja no es tracta d’educar-los, això s’ha d’haver fet abans. Però cal seguir orientant-los i donant opinió i exemple.

Què et costa especialment?

Deixar que s’equivoquin en les decisions que puguin prendre.

Vista la feina de mare en perspectiva, què ha resultat un encert?

Educar-los en valors com estimar la família, ser honestos i bones persones. Aquesta feina ha resultat especialment fructífera.

¿I què et preocupava quan eren petits que, passats els anys, has vist que no era tan important?

Potser em va preocupar massa el desig que fossin el que jo creia que havien de ser, que aprofitessin tot el que jo feia per ells, el que jo projectava en ells. Potser això no em deixava veure qui era realment cadascú d’ells.

El teu llibre m’ha agradat especialment.

Amb els noms canviats hi explico casos de nens amb qui he tingut el plaer de coincidir. Em van demanar un llibre de pautes educatives, però vaig voler parlar de nens concrets, perquè tothom necessita una pauta diferent.

Llegeixo al teu llibre coses elementals que s’obliden: “Que el nen dormi el temps que toca”.

És essencial per al desenvolupament neuronal i per a una bona salut mental.

“Digues una cosa bonica abans de donar una ordre”, hi dius.

Això millora l’autoestima dels fills i evita que es posin a la defensiva. Pensem: ¿a nosaltres com ens agrada que ens demanin les coses?

“No raonem en excés perquè els fills entraran en negociació”.

Això passa especialment amb nens amb caràcter fort i dominant, que saben utilitzar aquests raonaments per acabar sortint-se amb la seva. Nosaltres som els pares i sabem què els convé.

“Els nens són més llestos i menys febles del que pensem”.

Sempre que parlo amb nens de manera individual m’adono que són molt més madurs del que creuen els adults que els cuiden, i que són totalment capaços de raonar. Tendim a conservar una imatge dels fills de quan eren més petits. Sempre volem protegir-los i fer que siguin feliços.

Els fills se n’aprofiten, d’això.

Se n’aprofiten o pensen que no confiem prou en ells.

¿Darrere d’un mal comportament sempre hi ha un motiu?

Crec que sí.

I sempre es pot identificar?

A vegades no és fàcil i cal recórrer a l’ajut d’un especialista.

Què t’ha fet riure, últimament?

Els meus fills s’enriuen de mi perquè soc una mica despistada. Em disperso. Els observo i veig que són millors que jo, més ràpids, que saben coses que jo no sé. Els fa gràcia que m’hagi quedat fora d’onda.