Tania García: “Per educar no cal fer mal”

Creiem que el respecte és aconseguir que els fills facin el que nosaltres volem. Però el respecte és tractar l’altre com un ésser humà que necessita ser lliure i respectat pel que és i no pel que fa.

Podem educar sense castigar?

No només és possible sinó que és necessari per a la seva salut mental i física.

Sembla una idea utòpica.

Fins que un no treballa la seva pròpia infància no està preparat per educar sense castigar, ja que sempre tendim a deixar-nos guiar per la manera com ens van tractar de petits. Cal ser capaços de valorar els nens com a éssers únics. No cal fer mal per educar, ni emocional ni físic.

Explica’m una situació.

Si en una botiga el meu fill s’enfada perquè vol que li compri una joguina que no li puc comprar, si crida i es tira per terra, el que no puc fer és enfadar-me jo també.

Que és el que sol passar...

Cal entendre les seves emocions i acompanyar-les. Cal que li donis suport i no fer crítiques ni judicis. Les persones tenim emocions i drets, i un dels drets d’un nen és poder desitjar coses. Ningú els ha de dir que són dolents per voler una joguina. Cal que en aquests moments difícils tinguin una abraçada.

I no cal desfogar-se?

Si ho necessites, fes exercici. Treballa’t emocionalment, coneix-te, però no facis un crit. I si el fas, sàpigues que això només serà un desfogament momentani. I si has de cridar, fes-ho tu sol.

Té sentit, això que dius.

Els adults hauríem de treballar profundament les nostres emocions i assabentar-nos d’una vegada per totes que els únics responsables dels nostres nervis, frustracions i impotències som nosaltres mateixos, no els altres i molt menys els fills. Cal tractar sempre els fills des de la coherència i l’amabilitat.

I quan van massa lluny?

Aquest és un pensament adultista, que es preocupa només per l’adult i no pel nen. Estem acostumats a manipular els nens segons les nostres necessitats. Mai pensem en què necessiten emocionalment. Ells sempre tenen motius per fer el que fan.

Però hi ha límits que cal posar.

Els bons límits són aquells que ho són per a la salut, seguretat i benestar dels nens. Si anem a un parc i els fills juguen i criden, no hauríem de dir-los que callin, perquè és un límit que no té sentit perquè no posa en perill ni la salut, ni la seguretat, ni el seu benestar. És un nen que es comunica i juga cridant.

¿La solució per no enfadar-se és que les coses no t’importin?

La solució és que t’importin les que de veritat t’han d’importar. Si els adolescents són desendreçats, per una necessitat cerebral bàsicament, ¿per què els atabalem des de petits amb l’ordre? Necessiten jugar, no recollir les joguines. Si des de petits poguessin jugar lliurement, ens estalviaríem molts problemes futurs.

M’has fet pensar.

Els nens són el més important que tenim, com a pares i com a societat. Si volem nens que respectin la resta i a ells mateixos, cal tractar-los amb tot el respecte i prenent-nos seriosament les seves emocions, totes.