Criatures 14/04/2018

Discutir davant les criatures

Totes les parelles discuteixen alguna vegada. És normal. Però, ¿cal fer-ho davant els fills? Sempre és negatiu fer-ho? Busquem algunes respostes

Marc Serrano I òssul
6 min
Discutir davant les criatures Gestionar l’estrès  que genera la criança La violència de gènere maltracta els infants

És un fet innegable, quasi científic: les parelles discuteixen. La gran majoria; totes potser. Amb més o menys freqüència o intensitat, un dia o cada dia, molt o poc, discuteixen -discutim-. Faules a banda, a la vida real dues persones que comparteixen llit, fills, hipoteca, penes i alegries comparteixen, també, alguna disputa de tant en tant. És ben normal, natural, inevitable i, segurament, saludable. Qui tingui parella i no s’hi hagi barallat mai -ni un sol cop, ni una mica-, que tiri la primera pedra. El sentit comú recomana als progenitors que minimitzin l’exercici de la polèmica en presència de la canalla, però aquesta intuïció, com totes, cal validar-la i matisar-la.

“Discutir de manera assertiva, respectant i sent respectat, és l’opció ideal, encara que, si partim del fet que una gran part de la població no ha observat aquest tipus de comunicació en la seva infància ni l’ha après en l’edat adulta, són habituals les discussions amb un elevat nivell d’estrès”, apunta Antonio Angulo, neuropsicòleg clínic, psicopatòleg, màster en psicologia infantil i juvenil i postgraduat en psicologia forense, que recomana: “La cosa interessant és transmetre als fills un aprenentatge en comunicació assertiva; això crearà un camí per facilitar que, en un futur, tinguin facilitat per expressar les seves necessitats de forma adequada, i n’afavorirà el desenvolupament personal”. Discutir pot ser bo: “Les discussions són un signe que estem buscant satisfer les pròpies necessitats i les dels sistemes dels quals formem part”, revela la psicòloga sanitària Queralt Jorba, membre, com Angulo, del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, i assegura: “Es pot aprendre a discutir de forma que ens resulti més constructiu i útil i que no ens desestabilitzi cada vegada com si es tractés d’un terratrèmol”.

DISCUSSIONS CORDIALS

Contrastos d’opinions apassionats davant la mainada, sí, però sempre que siguin cordials, civilitzats; si aconseguim debatre com persones adultes, no els ho amaguem: “En la majoria de famílies -sosté Jorba- l’enfocament no ha d’anar tant a protegir els infants, com a voler tenir unes relacions més nutritives, plaents. Treballar per a l’entesa, l’apreciació”, insisteix. “Disfrutar del que m’aporten aquestes relacions i connectar amb la motivació de canviar. La vida -defensa-és expansió i és contracció; si poses l’accent a sobreprotegir, estàs creant uns infants menys resilients, menys capaços”. Tot i que ho fem amb la millor intenció, sobreprotegir-los els desprotegeix: “Volem crear un contenidor segur, que hi hagi confiança, que sigui positiu per al creixement dels infants i, també, per als adults. Hi ha situacions que els podem estalviar -admet- però, si estàs amagant tot el dia el que fas o deixes de fer..., quina pena! Estem transmetent un missatge incongruent als nostres fills”.

Gestionar l’estrès que genera la criança

Una criatura tensa una relació. Antonio Angulo revela: “Diversos motius incideixen en l’augment de les discussions: l’absència d’una comunicació efectiva prèvia, l’increment de responsabilitats, la percepció desequilibrada del temps dedicat als fills, l’estrès diari...” La tensió afegida, però, es pot detectar i canalitzar: “Durant aquestes discussions, si es produeixen en presència dels nostres fills, és important observar-los, perquè poden aparèixer emocions negatives. Si no podem generar discussions assertives, cal que estipulem temps concrets per parlar, respectant la mirada i la necessitat de l’altre. Cal comunicar els pactes als menors quan els afectin, tot integrant-los de mica en mica, segons l’edat, en la dinàmica familiar de presa de decisions”. Queralt Jorba afegeix: “Cal cuidar-nos, escoltar l’altre amb apreciació, fer neteja dels malentesos que anem acumulant”. Les discrepàncies sobre criança i logística -assenyala- se sumen a la fatiga i les presses: “El cervell reptilià, implicat en les conductes de defensa, està més activat, i és més probable que ens enredem en una discussió”.

LÍNIES VERMELLES

Si es creua la línia vermella, però, se’n ressenten. Antonio Angulo adverteix: “Sempre que no compartim una discussió assertiva estarem afavorint la integració de conductes anòmales en els nostres fills, amb els riscos que això comporta. Una manera d’evitar-ho -suggereix-és treballar la relació de parella des de la maduresa i el respecte mutu, tot generant un nou aprenentatge de relació. En moments de control escàs, intenteu pactar d’ajornar la discussió”, proposa, i convida a reflexionar: “Per als nostres fills, som els «pilars sobre els quals estan creixent». Si la discussió no aporta una mica de valor al seu desenvolupament, hem de plantejar-nos: «¿Crear contínuament inseguretats, malestar, pors és necessari, convenient?» Les parelles -explica- poden assumir certs canvis tot i ser negatius; per contra, un menor no disposa dels mecanismes ni dels aprenentatges per afrontar-los ni gestionar-los”.

¿Quin efecte té en l’infant, el fet d’haver presenciat una picabaralla lletja, o més d’una? Queralt Jorba: “Sabem que el cervell i el sistema nerviós es desenvolupen a través de les dinàmiques interactives amb les relacions externes. El seu sistema nerviós és tendre, està en desenvolupament. És important aprendre a modular les pròpies emocions. Les discussions mostren sistemes nerviosos sobrecarregats. Estem exposant els infants a una tensió que ni el mateix adult és capaç de sostenir”. A un risc: “Com a pares -remarca Angulo- som el referent dels nostres fills; les nostres conductes poden arribar a ser reproduïdes per ells de forma automàtica en un futur. Les discussions fora del context assertiu solen deixar un camí devastador: por de la separació dels progenitors, inseguretats, retrocessos evolutius... A llarg termini, observem dèficits en habilitats socials, dificultats per mantenir relacions estables i diversos tipus de trastorns”.

DEMANEM PERDÓ QUAN CALGUI

Si acabem de discutir acaloradament davant el fill, ¿encara tenim marge per solucionar-ho? ¿Podem mirar d’arreglar-ho? Jorba n’és partidària: “Reparar és molt important. Demanar disculpes. No amb un «Ho he fet malament», perquè ho has fet tan bé com podies en aquell moment, però sí connectant amb el que t’hauria agradat fer diferent i amb el que anheles per a tu i la teva família”.

Angulo destaca que, segons l’edat, la canalla descodificarà els fets millor o pitjor: “Durant els primers mesos de vida perceben i absorbeixen la irritabilitat dels progenitors mitjançant el tracte rebut, crits i desatenció cap a ells. Posteriorment, el sistema visual madura, integrant de mica en mica el llenguatge no verbal, i gestos, cops contra objectes i veus són integrats com a nocius i descompensadors. Quan la maduració del cervell permet integrar la complexitat de l’enteniment emergeixen les pors: pèrdua, separació. Emocionalment, els nens no solen expressar-ho, i aquesta por els genera tanta preocupació que, a poc a poc, s’entristeixen cada vegada més”.

El psicòleg aconsella que es faci entendre a la quitxalla què ha passat entre els pares: “Si no es fa -avisa- s’afavoreix que aporti aquesta informació a través de les seves pors; probablement, distorsionant la realitat. No explicar les situacions viscudes, tant a curt com a llarg termini, incrementa la inseguretat i inestabilitat emocional del menor. És convenient fer les paus davant els menors, que observin que és real i que tot torna a la normalitat”. Parlem-hi. No mosseguen.

Per prevenir, però, la psicòloga Queralt Jorba recomana negociar, escoltar i, també i sobretot, parar màquines: “Quan deixes anar la teva responsabilitat i culpes l’altre; quan estàs bolcant en l’altre les teves frustracions, el teu malestar”. I agafar el toro per les banyes: “La nostra responsabilitat està a crear un clima i establir les bases perquè el fill t’escolti, cooperi. I buscar recursos, estratègies per canviar les coses que no funcionen en la dinàmica familiar”.

La violència de gènere maltracta els infants

Encara que les agressions domèstiques es produeixin entre adults -i no afectin els nanos en carn pròpia-, el sol fet d’haver-ne presenciat episodis pot produir seqüeles en els nens. “Durant la gestació i la infància es produeix el neurodesenvolupament del cervell humà; sabem que l’estrès provoca certes alteracions durant aquests processos”, subratlla Angulo, també postgraduat en maltractaments i violència de gènere, amb experiència en atenció de víctimes. En aquest sentit concreta: “Certes hormones segregades durant l’estrès perjudiquen l’equilibri homeostàtic, provocant canvis en algunes estructures. Diverses conductes anòmales que observem, posteriorment poden tenir una relació directa amb aquests canvis estructurals produïts per l’estrès, l’ansietat...” Però aclareix: “No tots els nens reaccionen igual: alguns, per la seva pròpia resiliència, superaran la situació traumàtica”. I recorda: “Davant de situacions anòmales s’ha d’actuar, sempre, avisant els professionals i les autoritats competents”.

stats