Tribuna Oberta
Criatures 12/02/2021

Dansa i gènere

Meritxell Albiac i Jannick Niort
5 min
Dansa i gènere

En ple segle XXI, quan sembla que tot és possible dins els països on la llibertat d’expressió i la llibertat d’acció és l’estàndard de la modernitat, quan el respecte i la llibertat de l’altre semblen evidents, sovint ens trobem amb situacions que no pertanyen a una educació en llibertat. Això és especialment així en qüestions de gènere i l’acceptació social que aquest aspecte comporta.

Avui dia acceptem i normalitzem que les nenes facin classes de ballet, però, ¿i els nens? Els nens a futbol. No fa pas gaire, a Girona, un nen de nou anys va ser discriminat pels seus companys d’escola perquè feia classes de ballet, un cas que va arribar als mitjans però que no sorprèn als professionals. La situació d’aquest nen segurament hauria sigut ben diferent en el cas d’haver triat hip-hop, capoeira o fins i tot dansa folklòrica en l’esbart corresponent. I davant de casos com aquest, la pregunta és: ¿on falla l’educació? Falla a les famílies? A les escoles? A la societat? Perquè alguna cosa falla.

Amb la següent reflexió no volem jutjar ni recriminar qui fa bé ni qui fa malament, però es fa necessari defensar tant el dret dels nens a aprendre ballet com el dret de les nenes a jugar a futbol (Vilanova i Soler, 2012). El ballet o la dansa clàssica són activitats molt enriquidores per als infants, nenes i nens de qualsevol edat. Aprendre ballet no vol dir decidir el futur professional com a ballarines o ballarins. El mateix passa amb els estudis musicals, per exemple. La dansa pot ser una activitat extraescolar com qualsevol altra en què el cos en la seva globalitat s’utilitza com a eina de treball, ens aporta resistència, força, disciplina i elegància en el sentit de saber estar. És una activitat que treballa el to muscular, la coordinació, l’equilibri, l’esquema corporal, la lateralitat, l’espai, la temporalitat, la memòria, el respecte i la força de voluntat. Amb l’afegit que, a més, ens apropa a l’art; ajuda a desenvolupar un llenguatge i forma d’expressió i comunicació. Una societat que educa les nostres criatures en la dansa és una societat que evoluciona amb un fons cultural i uns valors que avui dia cal recuperar i enfortir.

Una qüestió clau que genera situacions discriminatòries en aquesta disciplina artística és l’associació que la societat fa del ballet amb l’homosexualitat. Al nostre entendre aquest és un tòpic social que nega a molts homes i nens el seu desig i possibilitat de desenvolupar-se en la dansa.

BIAIX DE GÈNERE

La societat limita els rols masculins i femenins de manera perjudicial, des de petits ja ho veiem. Per exemple, en els catàlegs de joguines, que es dirigeixen diferent a les nenes o als nens, i el mateix passa amb les botigues de roba, i la llista no s’acaba mai. Tot aquest marcatge de rol està en tot el nostre entorn, i la dansa no n’és una excepció; en aquest cas, l’estereotip que classifica i condiciona la dansa com una activitat femenina pesa sobre nostre com una llosa, i ho acceptem. Aquesta feminització condiciona els nens i els homes davant la dansa, converteix aquest estigma en un impediment per als nens que voldrien fer aquesta activitat i força l’elecció d’una altra activitat socialment més valorada. Massa sovint molts nens que a priori triarien la dansa com a activitat s’acaben decidint per una segona opció, no per voluntat pròpia, sinó per por a què dirà o pensarà d’ells el seu entorn, un entorn que segons a quines edats se’ls fa molt important. Això és una limitació de les llibertats que cal superar.

Clarament relacionem conceptes de manera equivocada a l’associar, per exemple, la dansa amb feblesa. Confonem la dolçor i la delicadesa amb ser efeminat, una associació que és un altre clixé fixat de manera negativa a aquesta disciplina i que, de nou, és del tot equivocada, ja que no deixa veure i valorar que, darrere d’aquestes aparences, hi ha en realitat un treball d’una força tremenda, un desafiament a la gravetat i hores i hores de treball muscular en precisió i profunditat, necessaris per arribar a l’execució perfecta.

Un altre dany col·lateral de tot això és que els nens que han fet el pas i van a les escoles de dansa de vegades es poden veure assetjats per aquests estereotips, com si l’homosexualitat fos una cosa negativa, i es converteix en una desqualificació. Però és que, a més, una condició sexual mai és inherent a la pràctica de la dansa, i ja tenim de nou la terrible xacra de convertir-ho en un insult absurd que sol provocar el distanciament entre la dansa i el gènere masculí. Els nens que han rebut suport del seu entorn familiar i han començat a practicar-la sovint l’abandonen en les franges d’edat en què el valor del seu grup els comença a pesar; no volen ser exclosos ni socialment ni del seu grup d’iguals. El que els diu la societat és no compleixen amb els patrons de masculinitat que s’imposa.

SEXUALITZAR LA DANSA

Atribuir una vinculació entre dansa i dona comporta sexualitzar-la, quan antropològicament és una activitat tant per a dones com per a homes, sense distinció de gènere, una activitat essencialment humana. Els rols que s’han atorgat a cada gènere al llarg de la història han estat marcats pel moment social i cultural de cada època i així els veiem representats en el transcurs de l’evolució de la dansa, fins avui.

I ara, cap a on anem? En l’època en què es reivindica la igualtat entre homes i dones, ens trobem amb infants de primària discriminant companys pel fet de ser nens amb una alta sensibilitat, nens amb altres inquietuds, altres preferències i aficions. Hem de ser conscients que tots som diferents i la clau és educar en la inclusió i la coeducació. Aquí és potser on hauria d’intervenir l’educació a l’escola i l’educació en les famílies. I què podem fer? Doncs començar per treballar la dansa o l’expressió corporal en les escoles d’infantil, de primària i els instituts.

Dins les classes d’educació física ens trobem amb més professors masculins que femenins, i que no han treballat o no els agrada impartir aquesta part de l’assignatura (Montávez i González López, 2012). D’altra banda, ens trobem també amb un rebuig força important a treballar el cos en les formacions universitàries. Hi ha excepcions, però la tònica general és la dificultat a prendre consciència del cos treballant activitats corporals expressives i artístiques en carreres com magisteri o educació física. Aquesta actitud negativista es fa palesa dins les aules, on el treball corporal expressiu-artístic està menyspreat.

La dansa, l’expressió corporal, el treball expressiu-artístic està obert a tothom, a qualsevol edat i amb els mateixos beneficis per gaudir d’una activitat que uneix cos, emocions i intel·lecte.

Ser conscients d’aquest plantejament és important perquè ajuda a evidenciar com la nostra societat encara té unes fortes conviccions conservadores amb trets sexistes molt fixats. Per trencar amb tots aquests lligams ens cal reflexionar i crear consciència oberta de gènere ja des de la primera infància, ser crítics i mantenir una postura activa per ajudar a abandonar tots aquests trets que ens frenen, per anar cap a una societat veritablement lliure i inclusiva.

La sensibilitat, els gustos i el talent són inherents a la persona i cadascú té dret a ser i viure com li sembla. La clau és acompanyar i oferir espais, deixar que els infants i joves s’expressin com ho sentin, amb llibertat i sense prejudicis ni etiquetes per part del seu entorn. En això també hem de col·laborar les famílies, les escoles i la societat en general.

Referències i bibliografia


  • Montávez M. i González López, I. (2012). “LA EXPRESIÓN CORPORAL EN EDUCACIÓN FÍSICA EN PRIMARIA. CONCLUSIONES SÓLIDAS PARA UNA SOCIEDAD LÍQUIDA”. Tándem. Didáctica de la Educación Física, 39, 8-21.
  • Vilanova, A. i Soler, S. (2012).“LA COEDUCACIÓN EN LA EDUCACIÓN FÍSICA EN EL SIGLO XXI: REFLEXIONES Y ACCIONES”.Tándem. Didáctica de la Educación Física, 40 , 75-83.
  • Fort i Marrugat, O (2013-2014).“PAS DE DEUX”: QUAN DANSA I GÈNERE COMPARTEIXEN ESCENARI.
  • Fabregat, A. (2016-2017). “LA FEMINITZACIÓ DE LA DANSA”.


Meritxell Albiac és ballarina, mestra i psicopedagoga i Jannick Niort és ballarina, psicòloga i doctora en teoria i ciències de l'educació

stats