“Hi ha fills enamorats dels pares”

Un nen que llegeix sol ser més infeliç que un que no llegeix. Estic segura que la gent que llegim, en general, som més insatisfets. I per tant els nens que llegeixen també. Fixa-t’hi. Si tens dos fills i un llegeix i l’altre no, el lector és sempre el que té un caràcter més introspectiu, mentre que el que no llegeix és més extravertit.

Vols dir?

Ho he observat en les meves filles. La que llegeix menys és més cabaretera. Està molt més pendent del que passa al seu voltant, més pendent de tu i dels altres adults. En canvi, la gran, que llegeix més, es tanca en si mateixa. A més, tendeix a fuetejar-se amb tot. Li dóna més voltes a tot. Es tortura més. Jo de petita era com la gran. Estic segura que la gent que llegeix és més inconformista, més insatisfeta, gent que sempre està buscant alguna cosa. Gent una mica més ansiosa.

Què fem perquè llegeixin?

Et diré una obvietat: cal que els fills vegin llegir els pares. Però aquest aspecte no és determinant. En una casa on els pares llegeixen, hi ha un fill que llegeix i un altre que no obre mai un llibre.

¿Ets partidària de les lectures obligatòries?

Hi ha aquesta idea absurda que si no fem llegir alguns llibres als xavals de 15 anys ja no els llegiran mai. ¿Però què passa si no llegim mai el Tirant lo Blanc o La Celestina? Ens equivoquem imposant lectures obligatòries. No sabem què estem fent. Sovint això no crea lectors sinó que els destrueix.

Què t’ha sorprès de les teves filles?

Descobrir que són persones totalment diferents de mi. La majoria de coses que m’agraden i que no m’agraden d’elles són coses que no sé d’on carai les han tret. De mi no, segur. És increïble constatar que una part molt important dels fills no té res a veure amb tu directament. Te’ls mires i et preguntes: d’on dimonis ha tret això?

En què consisteix fer de mare?

Els fills no són projeccions nostres. Ells fan la seva vida i el que necessiten és sentir que tu te’ls estimes incondicionalment. Amb això ja fan. No he volgut ser mai una d’aquestes mares que juguen a nines amb les seves filles, que les cuiden i les mimen com si fossin una versió en miniatura d’allò que els agradaria ser.

¿Hem convertit la maternitat en un problema?

Per què la tenim tan mitificada? Em preocupen aquests nens que reben tanta atenció i sobreprotecció. ¿Què serà d’ells quan els pares no els puguin ajudar? Veig que hi ha molts nens que semblen enamorats dels seus pares. Aquesta devoció cap als pares o les mares no em sembla sana. Quina por que els fills t’estimin d’aquesta manera! Jo no vull que m’estimin tant, no vull que em trobin a faltar massa el dia que ja no hi sigui.

Cert.

És important que els fills entenguin que el món dels pares no gira al seu voltant. Recordo un sentiment agradable en adonar-me que cada una de les meves filles tenia una personalitat ben definida. La meva feina és acompanyar-les i ajudar-les, però elles creixen soles. La feina dels pares és menys important del que tendim a creure. Ens hem de treure pes de sobre.