Tino Soriano

“No treguis la càmera de seguida”

Fotògraf i pare de l’Annais, de 17 anys. Guanyador del World Press Photo 1999, les seves fotos apareixen regularment al ‘National Geographic’. Ara presenta ‘Los secretos de la fotografía de viajes’ (Anaya)

Tino Soriano és fotògraf / CARLOS VILA Zoom

Recordo quan, amb pocs mesos, descobria els racons de casa, encuriosida. Un dia em vaig trobar la nena, asseguda a la seva cadireta, observant atentament les evolucions de la roba, a través del vidre de la porta de la rentadora.

Al llibre dius una cosa preciosa: “fotografia menys i mira més”.

Una foto és el resultat d’una experiència i del desig de compartir-la amb els altres. Com més temps esperem a treure la càmera per gaudir de tot allò que està succeint davant nostre, més informació tindrem per aconseguir un registre original, una imatge que s’allunyi del tòpic. Una bona foto, més que donar respostes, planteja qüestions, i això demana temps i reflexió.

Fem massa fotos?

Quan anem de viatge amb la meva dona i la meva filla, no faig gaires fotos. La fotografia no ha de ser compulsiva. En un viatge, el primer és gaudir i si estàs enganxat al visor de la càmera, et perds tot allò que passa fora d’aquesta reduïda finestra.

La teva filla t’ha acompanyat anant pel món?

Des de petita vam tenir clar que la millor herència que li pots deixar a un fill és una educació acurada. I el primer punt consistia a fer viatges, per créixer amb una amplitud en la mirada. La vaig dur a països amb diferents religions i formes de societat perquè veiés que tot és relatiu, que allò que aquí ens sembla que té un valor inqüestionable, en altres llocs es veu diferent. I que totes les persones, independentment del color de la seva pell o del seu estatus, busquen que els seus siguin feliços.

Què t’ha sorprès en nens d’altres cultures?

M’impressiona veure l’autonomia que tenen els nens petits del Tercer Món. Allà un nen de només cinc anys pot donar lliçons de vida i maduresa a qualsevol dels nostres fills que li dobli l’edat. Molts d’aquests nens han de viure en condicions molt dures i assumir responsabilitats d’adults per col·laborar amb la supervivència de la família.

Els fem massa tous.

Els protegim massa i, sense ser-ne conscients, els estem restant recursos propis. Passa el mateix amb l’ús excessiu dels productes de neteja, que ens redueixen les defenses immunològiques.

Ara qualsevol nen és fotògraf gràcies al mòbil.

La meva filla em va ensenyar la paraula: postureo. És exhibir-se com una superestrella en una revista de moda. Aquestes són les fotos que la majoria de joves pengen a les xarxes. Jo li explico que una selfiedona importància a coses secundàries i deixa de banda coses importants. Però entenc que, a la seva edat, vulgui mostrar al món com es veu de maca. Les hormones. El missatge ja evolucionarà. Molts joves pengen imatges que els seus pares no arriben a veure mai.

Si les miréssim amb més atenció, els entendríem millor?

Cal mirar-les perquè és important que els pares mantinguem un vincle amb els adolescents, que ens guanyem la seva confiança, cosa que no és fàcil. Cal dedicar hores a parlar, a escoltar molt i criticar el mínim. Cal reforçar la seva personalitat. Ens necessiten, encara que no ho vulguin admetre. I cal, sobretot, abraçar-los.