JUDIT MONCLÚS

L’eficàcia dels càstigs al segle XXI

Abans ens castigaven sense veure la tele. O sense pati. I ara quin és el pitjor càstig? Prendre’ls la Play o el mòbil?

L’eficàcia dels càstigs al segle XXI / GETTY Zoom

“Quan veiem que hem de castigar el nostre fill, ¿sabem si tenia clar quina norma havia de seguir i que tenia un límit? No podem imposar un càstig si primer no tenim les normes de joc o els límits ben marcats”, afirma Victòria Gómez Serés, doctora en pedagogia i vicepresidenta del Col·legi de Pedagogs de Catalunya. Aquestes normes són molt importants i cal que, tant pares com professors, fills i alumnes, les tinguin clares per ser tots coneixedors de quan cal fer correccions en cas de conductes disruptives. “Tampoc li puc deixar passar una cosa avui perquè estic de bon humor i, en canvi, un altre dia castigar-lo severament pel mateix motiu. Una de les coses que més necessiten els nens és saber a què s’han d’atendre”, assenyala.

Les noves tecnologies que ocupen tots els moments de la vida diària dels més joves fan que siguin l’objecte de les restriccions que s’imposen a l’hora de castigar. Per tant, les tècniques educatives i les conseqüències que se’n desprenen s’han hagut d’adaptar a aquesta realitat tecnològica. Deixar-los sense telèfon mòbil o sense connexió a internet són alguns dels càstigs més habituals avui en dia. “Abans el càstig era no sortir al carrer i tenia el mateix sentit que el fet de no tenir mòbil ara. Quedar-se sense aquesta via social i sentir-se desplaçats els fa molta ràbia. El que interessa, però, és que aquest fet tingui conseqüències en l’actitud del nen i, encara que l’objecte ha canviat, el significat del que es transmet psicològicament ha de ser el mateix”, diu Marisa Ara, psicoanalista infantil.

CÀSTIGS EFICAÇOS?

Diagnosticar bé abans d’actuar és una de les coses indispensables a tenir en compte a l’hora de castigar. Segons explica Gómez Serés, cal reconèixer abans quines són les fases de l’autoritat i tenir-les en compte: diagnosticar i informar-se sobre què ha passat, fer reflexionar l’infant sobre el que ha succeït, decidir com actuar en conseqüència i, finalment, comunicar-li el càstig clarament i fer-l’hi complir. També apunta que cal tenir en compte com ha de ser un càstig perquè resulti eficaç. En primer lloc, ha de ser mesurable. “No li puc dir al meu fill de 13 anys que es quedarà un any sense connexió a internet perquè és immesurable. Al cap d’un temps no me’n recordaré ni jo!”, assenyala. En segon terme, el càstig ha de ser assequible. “He de poder estar pendent de si el compleix o no el compleix, i ha d’anar d’acord amb l’edat del nen. A un nen de 4 anys no li puc posar un càstig que li posaria a un nen de 13”, diu. D’altra banda, el càstig també ha de ser realista i temporalitzat, és a dir, limitat en el temps. A la vegada, també ha de ser avaluable per comprovar si l’ha complert i com ho ha fet, i simple.

No podem imposar un càstig si primer no tenim les normes de joc o els límits ben marcats

Segons explica Marisa Ara, els càstigs cal que siguin immediats -especialment en el cas dels infants d’infantil i primària- perquè puguin veure les conseqüències dels seus actes al moment. “Tampoc han de ser gaire llargs perquè el nen ja no lliga la conseqüència amb el temps i ja no li serveix com a possibilitat per crear consciència moral interna, que és el més important perquè l’infant no vulgui tornar a rebre el càstig i tingui autocontrol”, assenyala. “Tampoc són bons els càstigs excessius, com ara que el deixem tot un mes sense sortir de casa o sense tenir relació amb els amics. La vida virtual és inevitable en la seva vida i és en aquesta etapa quan més necessita socialitzar-se”, aclareix.

Diagnosticar bé abans d’actuar és una de les coses indispensables a tenir en compte a l’hora de castigar

ALTERNATIVES AL CÀSTIG

“Crec que en un moment determinat, un càstig no traumatitza a ningú. Si has avisat de quines són les normes d’una manera clara i no les compleixen o reincideixen, el càstig és inevitable. Els nens no es traumatitzen. Al contrari, quan són grans, si has sigut una persona prou significativa en la seva vida, n’aprenen i ho recorden i ho agraeixen”, apunta Gómez Serés, que assenyala que també hi ha alternatives al càstig. “Felicitar és una cosa que als pares i als educadors sovint se’ns oblida. Estem en una societat que només remarca el que és negatiu. Seria més agradable i tots aprendríem més si es remarqués el que és positiu perquè estaríem reforçant bones conductes i bones praxis.

El diàleg i la reflexió també són molt necessaris.