MARC SERRANO I ÒSSUL

Foradar les orelles o no foradar-les

Posar-li arracades a la nena just quan neix o no posar-n’hi. Aquesta és la qüestió, i ho és perquè els pírcings no són, ni de lluny, l’últim crit. Ni el penúltim. Són un crit molt antic

Els pares de la Irati van decicidir no foradar-li les orelles. En canvi, la Nina sí que en porta / CRISTINA CALDERER Zoom

En aquest país, els pares perforen les orelles a les nenes per posar-los arracades des de temps immemorials; d’aquesta manera, queda clar -quedava, vaja- el sexe del nadó, que no sempre és evident. Totes les tradicions, però, evolucionen, i s’expandeixen o es contrauen. Avui, pares foradadors versus -és un dir- pares no foradadors.

Fa dècades que el qüestionament dels costums que la modernitat ha suposat -i suposa, i suposarà- assetja la tradició de penjar joies als lòbuls auriculars de les nenes acabades de sortir de l’ou, una tendència reforçada per l’auge de la criança dita natural. D’on prové, però? Josep Martí, investigador del departament d’arqueologia i antropologia de la Institució Milà i Fontanals (CSIC), es refereix al “costum arrelat de les arracades femenines” a tot “l’àmbit occidental” al seu llibre 'La cultura del cos' (UOC), i recula tan enrere com es pot: “La humanitat practica el pírcing des de fa almenys cinc mil anys. Moltes figuretes procedents de les parts del món més diverses i que tenen centenars d’anys d’antiguitat demostren l’interès que ha tingut la humanitat a ornamentar el cos d’aquesta manera. S’insereixen en la pell petites peces de metall, fusta o ivori, ossos, petxines, pedres precioses”.

Martí constata que el costum de perforar la pell per fixar-hi aquest seguit de tresors estava ben estès: “En l’antiguitat, ja ho feien els pobles de l’Amèrica precolombina; entre d’altres, els inques, els maies i els asteques, així com diverses societats de la riba mediterrània, l’Àsia central i l’Índia. Les arracades amb què s’adornen tradicionalment les orelles les dones occidentals constitueixen un bon exemple d’aquest tipus de pràctica”. Ja ho tenim, doncs. L’autor continua: “Fins a temps relativament recents, i encara avui, a les cultures tradicionals de molts llocs del planeta el pírcing és una pràctica ben coneguda”.

A FAVOR I EN CONTRA

Donem per suposada la legitimitat de les dues opcions (posar arracades a la nena i no posar-n’hi), i, per descomptat, el respecte a la decisió parental, sigui la que sigui. Però volem anar una mica més enllà. Destil·lem els arguments d’una parella que ha decidit de foradar i els d’una altra que ha decidit de no fer-ho; pretenem -tant de bo- ajudar els prepares que s’ho puguin estar rumiant, donar-los eines per decantar-se cap a una banda o cap a l’altra. Ens fixem en les protagonistes de la fotografia del reportatge. El barceloní Oriol Mañé i la vitoriana Marixa Arnedillo, residents a Sabadell, mantenen intactes les orelles de la seva filla Irati, de 19 mesos; en canvi, la Nina, de nou, filla dels seus conciutadans David Bringué i Núria Carrillo, llueix una perla i un brillant a cada lòbul. Una pregunta i dues respostes possibles: o no. Per què sí o per què no?

La Marixa recorda perfectament com va anar la cosa: “Un dia, passejant embarassada amb l’Oriol, em va venir dir-li: «¿Et sembla bé si no li posem arracades i que ella decideixi quan sigui gran?» Ell va dir que sí, o sigui que no hi va haver més debat”. ¿I remordiments o reserves? “No hem sentit que trenquéssim cap tradició; l’única persona propera que ens en va dir alguna cosa va ser ma mare, que li feia il·lusió regalar-li les primeres arracades”. Dos arguments: “En principi, la decisió, doncs, va venir pel fet que ella pogués decidir sobre el seu cos. També em va semblar un patiment innecessari”. I un motiu més: “També el fet que una de les meves millors amigues no dugui arracades suposo que sempre ha obert aquesta possibilitat: si no, la veritat és que no sé si m’ho hauria plantejat. Ara, amb perspectiva, sí que veig una mica discriminatori i potser masclista que a les dones se’ls facin els forats de les arracades sistemàticament”.

L’Oriol ordena “per ordre de rellevància” els perquès de no haver-li foradat les orelles a la seva filla: “Dret a decidir [sobre el seu cos], dolor, no sexisme, estètica”. Nega, també, que hagi sentit que trenquessin cap tradició i que hi hagués enraonies de l’entorn per la seva part. Admet que el fet de no dur arracades dificulta que s’identifiqui clarament el sexe de la nena: “L’han confós amb un nen diverses vegades, en funció de la roba que dugui posada”.

A la petita Nina, en canvi -que, com la Irati, és una nina amb minúscula, també-, això no li passa: ella du arracades. Com és això, Núria? “Perquè ens agradava més. No vam tenir pressió de ningú: simplement, si era una nena, teníem clar que portaria arracades perquè ens agradava més. Tant per estètica com per tradició”. Un altre cas, doncs, de consens conjugal absolut: “No vam haver de debatre res perquè tots dos teníem clar que, si era una nena, portaria arracades”. “És més -afegeix-: teníem les arracades abans que nasqués”. Alerta a la història, que té gràcia: “Jo em vaig tancar els forats i me’ls vaig tornar a fer (perquè se m’havien fet grans), i, per tornar-me’ls a fer, em van dir que m’havia de posar unes arracades amb rosca per dormir-hi i que no em fessin mal, i ja vaig comprar unes arracades de bebè que m’agradessin pensant que, si en un futur tingués una nena, els hi posaria, i així ho vam fer”. Per cert: la Núria té dos forats a cada orella i el David havia dut arracada.

En la decisió també hi han influït el dolor que la mare de la Nina va experimentar quan es va tornar a fer foradar les orelles de gran, i el convenciment que la nena patiria menys: “L’única cosa que em sabia greu és que li fessin mal, però tothom em deia que, de tan petits, gairebé no se n’assabenten. Segurament, si ho hagués vist o l’hagués vist plorar, m’ho hauria pensat, però a l’hospital se l’emporten i te la tornen amb els forats fets”. Quan en va ser el moment, els parents no van dir ni piu: “La família no ens va dir res, ningú ens ho va plantejar; suposo que ho donaven per fet”. L’hospital on va néixer és privat i li van oferir de foradar les orelles a la nena abans de l’alta: “La llevadora de l’hospital ens va preguntar si l’hi faríem i li vam dir que sí, i [ens va dir] que tenia un cost de 50 euros i que s’havia de pagar en efectiu”. Amb arracades o sense -els pares manen-, una nena nounada -qualsevol-és, sempre, una joia.