Fills implicats i motivats

No existeixen manuals ni instruccions universals per aconseguir la implicació dels fills, però hi ha unes pautes que poden ajudar a fer que se sentin responsables i facin de bon grat el que els correspon. El Ramon i l’Emma diuen que els seus fills són ben diferents. El Jaume (14) és molt endreçat i responsable i l’Èlia (11) té més caràcter i és més independent. Expliquen que quan eren petits i havien d’endreçar ell l’ajudava a ella i al final era ell qui recollia les coses de la germana. Ara es nota que el Jaume està en plena adolescència i no l’ajuda tant, encara que segueixen tenint molta complicitat. Entenen la família com un equip, en què tots han de contribuir perquè tot surti. “Prediquem amb l’exemple. Que vegin que els exigim però que nosaltres també hi contribuïm molt. La majoria de pares anem amunt i avall duent-los i recollint-los d’extraescolars, a banda de la resta d’obligacions. Saben que si no participen no arribem a tot”.

La psicòloga Almudena Urbano, membre del grup de recerca d’intel·ligència emocional del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, recorda que tot comença pels pares. “Si vols que tinguin una bona actitud i, per exemple, disfrutin desparant la taula han de veure que tu també ho fas de bon grat”, aconsella Urbano. S’ha de prioritzar la participació activa de tots els membres de la família, deixant que opinin, donant-los responsabilitat i valorant el que fan. S’han de respectar les diferències, adaptant-nos al nivell maduratiu, considerant les limitacions de cada nen; intentar fer-ho tan dinàmic com sigui possible, i acceptar el resultat encara que no sigui exactament com hauríem volgut. Per millorar el resultat proposa que el següent dia s’intenti modelar el comportament perquè s’acosti més al que els adults desitgen. Urbano insisteix: “Hem de valorar la seva aportació, destacant el procés més que el resultat”.

El Jaume i l’Èlia són bons estudiants i els van bé les activitats extraescolars. Ell fa anglès i futbol i toca el baix, i ella gimnàstica i va a l’agrupament escolta. Els pares reconeixen que hi han d’estar al damunt, però normalment es distribueixen el temps bastant bé. “Tenim la sensació que som un model, o és el que m’agradaria pensar -comenta el Ramon-, que fan el que veuen a casa. Tenim poques queixes, tot i que com més grans són més hem de negociar”.

PARTICIPACIÓ ACTIVA

A mesura que els fills creixen se’ls ha de donar més espai, “han de seguir respectant les normes establertes, però els pares també han de ser conscients que necessiten aquest distanciament de la família per ser ells mateixos: l’autonomia els permet prendre decisions i exercir la seva llibertat”, comenta Urbano. Els pares han de tenir en compte que en la mesura que són més madurs tenen més capacitat, i és convenient atribuir-los responsabilitats importants, que siguin conscients que hi ha persones que depenen del que ells fan. Urbano assegura que si els donem lideratge se senten capacitats, orgullosos i empoderats.

FILLS RESPONSABLES

Pregunto a l’Iban si els seus fills s’impliquen en les tasques diàries, tant les domèstiques com les escolars i les extraescolars. Sense dubtar-ho em diu que sí, que molt: “El Jofre -d’11 anys- i la Clàudia -de 9- són molt responsables i madurs per l’edat que tenen. Evidentment, no són perfectes, i hi ha èpoques que potser costa més, però en general tot rutlla”. El pare pensa que ell i la seva dona, l’Àngels, són estrictes i que els han posat límits des de ben petits. “S’han de complir els horaris a l’hora d’anar a dormir i dels àpats, i han de ser respectuosos a taula o si estan amb altra gent. Intentem que sàpiguen comportar-se en cada moment”, explica l’Iban, convençut que el que han fet els ha funcionat, i per això seguiran com fins ara: “Som bastant autodidactes, ho fem a la nostra manera. Si sorgeix algun problema amb els nens intentem resoldre-ho entre tots, busquem una solució plegats. A partir d’aquí esperem que ens facin cas, esclar”.

La Clàudia i el Jofre (a la foto) fan atletisme al Geieg, una de les entitats esportives amb més tradició a Girona. Des que el Jofre va començar a córrer ha guanyat tres Campionats de Catalunya de manera consecutiva, tant en la modalitat de cros com de pista a l’aire lliure. Els resultats són fruit del seu esforç. Tot i que els nens van triar l’esport després de provar-ne d’altres que no els motivaven tant, als pares els agrada l’elecció: “Preferíem que fessin esports individuals que d’equip, així els èxits i els fracassos són individuals, poden adonar-se més del resultat de l’esforç diari. Creiem que és millor per al seu desenvolupament. És un esport sacrificat i individual però es troben amb els amics, i també els va bé per desfogar-se i inhibir-se dels seus maldecaps. Mai busquen excuses per no anar-hi, els agrada”.

PREMIEM LA IMPLICACIÓ?

Perquè tot rutlli el psicòleg Antonio Ortuño recomana que hi hagi un control compartit: els fills tenen poder amb les alternatives (poden triar si endrecen o no) i els adults amb les conseqüències (jugaran/s’entrenaran si endrecen). L’objectiu no és que obeeixin els pares, sinó que el simple fet de fer-ho ja els sembli important.

Tenint en compte que vivim en un món consumista en què prima el que és material i la recompensa immediata, la psicòloga Urbano aconsella que intentem ensenyar als nens que se sentin premiats sense que hi hagi un premi: “Per això és tan important valorar el procés per sobre del resultat”.

L’amor a la família es lletreja T-E-M-P-S

Víctor Küppers, formador i conferenciant, imparteix classes de direcció comercial a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Internacional de Catalunya, i des del 2011 fa xerrades a escoles sobre la gestió de l’entusiasme en la família. Assegura que no explica res que els pares no sàpiguen, però de tant en tant convé parar per adonar-nos que amb tantes presses no dediquem prou temps als fills i a la parella. “És important que cuidem les relacions. Perquè rutllin els hem de dedicar temps, l’objectiu final és que la família funcioni millor i tothom estigui més content” diu Küppers.

Per aconseguir la implicació dels fills cal passió i entusiasme. Küppers proposa trobar l’equilibri entre tirar la tovallola i l’autoritarisme: “Imposant s’aconsegueix un resultat ràpid però poc efectiu. Si no dius res i ho soluciones tu per estalviar-te maldecaps no els fas cap favor”. La clau és l’assertivitat, ser ferms en la nostra postura i acompanyar la fermesa d’afecte, parlant, explicant-los per què és important que es comprometin, que entenguin el motiu que hi ha al darrere, sent empàtics, sense perdre els nervis i intentant que s’ho passin bé.