Famílies col·laboradores, un vincle necessari

L’Annaïs Pérez té 34 anys i és infermera. Cada divendres a les 9 del matí arriba a casa de la Veselina Vasileva, on aquesta mare de 45 anys viu amb els seus trigèmins, l’Atan, el Yavor i la Zhana, que aviat celebraran el seu primer aniversari. Allà, la jove els acaba de preparar amb la seva mare, els posa al cotxet -quàdruple i que aconsegueix despertar la curiositat de tothom al seu pas- i va a la parada del bus que els durà a tots quatre fins al domicili de l’Annaïs, com veiem a la fotografia. Abans les dues vivien al mateix barri, però ara, tal com explica la Veselina, els nens “fan una petita excursió fins al regne de l’Annaïs, amb qui juguen, i s’hi estan fins al migdia, quan tornen cap a casa”. Al ser tan petits, afirma l’Annaïs, “tot es redueix a la criança: menjar i dormir, donar-los els medicaments, canviar-los els bolquers, etc., i també donar-los afecte i jugar amb ells”.

MANCA DE XARXA

“Soc mare soltera i necessito ajuda. Aquí no tinc cap tipus de xarxa familiar que em doni un cop de mà. La meva germana viu a Bulgària i ve de tant en tant a Barcelona, però la major part del temps estic jo sola amb els nens”, afirma Vasileva. Parlant-ne un dia, la seva assistent social li va explicar que a l’Ajuntament hi ha “un servei a través del qual podíem trobar una família que tingués cura dels meus fills un dia a la setmana, perquè jo pogués fer gestions o simplement... ¡dormir!”. Així és com la Veselina va conèixer el Servei de Famílies Col·laboradores, creat fa 35 anys de manera pionera per tal de contribuir a resoldre les dificultats per les quals passen algunes famílies que, en un moment determinat, veuen limitada la seva capacitat de cura i atenció dels seus fills, ja sigui per motius de conciliació laboral, formatius, de salut física o psicològica. L’any 2018 el servei va atendre 65 infants. Al voltant del 75% de les famílies beneficiàries són famílies monoparentals femenines, com és el cas de la Veselina.

Les formes de col·laboració van des d’unes hores o dies a la setmana a caps de setmana (amb o sense pernocta) i vacances, passant per períodes de convivència que poden oscil·lar des d’uns dies fins a un màxim de sis mesos, i solen cobrir les hores de feina de la mare o del pare demandant, una formació o un ingrés hospitalari. “Situacions vitals que requereixen un respir, com la recuperació d’un estat de salut físic o emocional, com la recuperació d’una víctima de violència masclista, també seria un cas”, apunten Gemma Pellicé, Úrsula Ibar i Verónica Melo, tècniques del servei, que afegeixen que també hi ha famílies “que col·laboren amb infants de 0 a 3 anys que conviuen amb les seves mares al centre penitenciari de dones”.

Des del servei subratllen que es tracta d’una relació solidària on la família col·laboradora complementa la d’origen i mai la substitueix. Per a Pellicé, Ibar i Melo hi ha dos aspectes claus per fer-ho possible. “Un és l’estudi que realitzem a les famílies col·laboradores, en el qual es treballen amb profunditat les característiques del servei i les seves limitacions, i l’altre, que la comunicació i el seguiment tècnic de les col·laboracions és proper i mantingut en el temps”. D’aquesta manera, assenyalen, “s’observa i acompanya la vivència de la mare o pare de l’infant i també de la família col·laboradora, i s’aborden els conflictes o desajustos que hi pugui haver”. Totes tres celebren que a la majoria de col·laboracions que s’estableixen “es mantenen clars els límits i la relació entre les parts es converteix en un vincle d’ajuda i suport mutu”.

COL·LABORACIÓ QUE GENERA VINCLE

Al principi les limitacions són molt clares, però amb el temps també les posen les parts mateixes quan agafen confiança, tant les famílies com els infants. “Nosaltres posem en contacte dues famílies que, en cas contrari, mai s’haurien conegut l’una a l’altra, i donem un marc contractual perquè col·laborin. Si més enllà d’aquest marc es crea un vincle que totes dues parts volen mantenir, endavant”, subratlla Pellicé. Això és el que va passar amb la Veselina i l’Annaïs, la relació de les quals es remunta al passat mes de febrer, quan els trigèmins feia poc més d’un mes que havien sortit de l’hospital, on van néixer de manera prematura.

ENCAIX DE PECES

“Al principi temia que no hi hagués ningú que s’atrevís a fer-se càrrec de tots tres alhora -recorda Vasilova-, però vaig tenir la gran sort de trobar l’Annaïs, una dona molt valenta amb qui hi va haver química des del primer moment”. Una circumstància clau per aquesta mare és la formació de l’Annaïs, a qui descriu com “un dels millors regals” que li ha donat la vida. “Que fos infermera em donava la tranquil·litat que sabria reaccionar de seguida si hi havia algun problema amb els nens”, destaca.

Per la seva banda, l’Annaïs explica que va sumar-se al Servei de Famílies Col·laboradores precisament perquè “abans era infermera pediàtrica i, arran d’un canvi a la feina, enyorava molt el contacte diari amb nadons i nens”. La jove tenia clar que volia realitzar algun voluntariat, però cap s’avenia amb els seus horaris de feina. “La flexibilitat que permet el servei és clau a l’hora d’haver-me llançat, i quan em van plantejar el cas de la Veselina no vaig dubtar-ho ni un moment”, afirma. “Mentre la Veselina em necessiti, jo hi seré. Existeix un vincle evident amb els nens, en tens cura i els veus créixer, i també existeix molt bona sintonia amb la mare”, prossegueix l’Annaïs alhora que revela que, tot i haver debutat sola en el servei, ara en Gerard, la seva parella, s’està amb ells tots els divendres que la feina li permet. “Definitivament, ha caigut rendit als seus encants”, comenta l’Annaïs.

TOTHOM HI SURT GUANYANT

“Als nens, l’Annaïs els aporta afecte i estones de joc; a mi, la llibertat de tenir quatre hores per a mi”, explica la Veselina. La col·laboració entre les dues inicialment era quinzenal, però l’Annaïs, veient el cansament que de vegades arrossegava la mare, va suggerir que fos setmanal. “Jo crec que la meva tasca repercuteix directament en la Veselina; si ella està bé, els nens també”, subratlla l’Annaïs, que posa èmfasi en un dels objectius del servei: el benestar de les mares.

Ara per ara, i un cop renovat per primer cop el seu contracte de col·laboració -es renova cada sis mesos-, cap de les dues pensa en el moment en què la relació arribi a la seva fi. “No em plantejo que aquest vincle s’acabi”, reconeix l’Annaïs. “Jo la considero una de les meves millors amigues. Existeix una gran confiança i un gran afecte entre nosaltres, i això no té preu”; conclou la Veselina.

Enriquiment mutu

Un dels aspectes que va convèncer l’Annaïs Pérez de sumar-se al Servei de Famílies Col·laboradores va ser la flexibilitat que brinda. A l’hora de recomanar aquest tipus de voluntariat, l’Annaïs ho fa, a més, “per l’oportunitat d’ajudar persones que, si no rebessin aquest suport, passarien a un llindar social inferior, en el qual potser seria molt més complicat sortir-se’n”. A més, diu, “com a persona t’aporta molt: no sents que estàs fent grans coses, sinó que a través de petits gestos ajudes a millorar el teu entorn, i això és molt enriquidor”. Des del servei, assenyalen que per als infants “la col·laboració esdevé un espai que complementa i continua la tasca de les seves famílies i els aporta estabilitat i seguretat”. Un espai “de creixement i aprenentatge de valors com l’empatia, el respecte, el compromís o la comunicació”. Paral·lelament, les famílies col·laboradores “també es nodreixen del vincle i de les experiències compartides amb els infants i les seves famílies”. El banc de famílies col·laboradores és molt heterogeni: persones que viuen soles, famílies amb fills i sense, gent jove, de mitjana edat o gran, joves que comparteixen pis, etc., cadascuna amb uns valors, vivències, aficions i trets personals concrets que aporten als infants amb qui col·laboren. “Per nosaltres és fonamental també veure quines són les necessitats i les característiques de l’infant per escollir una família col·laboradora, i a la inversa”, subratllen des del servei.