Si criem la canalla en una bombolla on tot és fàcil els estarem privant d'un recurs clau per quan siguin adults: la resiliència
MARC SERRANO I ÒSSUL

Ensenyar-los a conviure amb la frustració

Si criem la canalla en una bombolla on tot és fàcil els estarem privant d'un recurs clau per quan siguin adults: la resiliència / GETTY

No sempre aconseguim el que volem i això pot generar frustració. Si gestionar aquesta reacció és complicat per a un adult, com serà per a la canalla?

Ja ho deien -per triplicat- els Stones: no sempre pots obtenir el que vols. Si acceptar aquesta evidència palmària i plantar-li cara ja costa Déu i ajuda si s’és adult i se suposa que madur, el camí de la frustració fa encara més pujada per a un infant, que hi transita sense eines. Tot va com una seda fins que, de sobte, un impediment li barra el pas: alguna cosa no li va o no li surt (al nen, a la nena) ben bé com voldria o com s’esperava, i ja hi som: plors, rebequeries... Frustració. Ràbia.

“La frustració es pot definir com aquell comportament que està bloquejat per algun obstacle”, escriu Joaquim Limonero, professor titular del departament de psicologia bàsica, evolutiva i de l’educació de la UAB i secretari de la Facultat de Psicologia, a 'Motivació i emoció' (UOC). “La persona o organisme -continua- no pot aconseguir o accedir al seu objectiu desitjat, cosa que li genera un estat emocional negatiu” que pot anar “des de la confusió, la tensió o la inquietud fins a la irritació i fins i tot l’agressió; i en última instància la desorganització de la conducta”. ¿Els pares actuals permeten als fills que experimentin i resolguin -amb ajuda, s’entén- situacions frustrants? “Els nens i nenes es frustren menys que els adults”, respon Ramon Cladellas, professor agregat i secretari del mateix departament de l’Autònoma. “En general -constata- deixem que els nens es frustrin poc, per no dir molt poc. Tots plegats fem el que calgui per evitar-ho”.

"La frustració es pot definir com aquell comportament que està bloquejat per algun obstacle"

Joaquim Limonero - professor de piscologia

Si criem la canalla en el món de la piruleta, en una bombolla on tot és fàcil, res els incomoda, cap fita els costa i cap conflicte els fa la punyeta, els privem d’un recurs clau per a l’adultesa: la resiliència. En lloc d’evitar que es frustrin o d’ensenyar-los a no frustrar-se, ensenyem-los, pel seu bé, a frustrar-se (a mantenir el desengany a ratlla, a combatre l’adversitat), i fem-ho sense frustrar-nos. Amb moderació, la frustració els convé; exposem-los-hi, doncs, perquè aprenguin a tolerar-la. Cladellas encoratja els pares: “Hem de capaços de resistir-nos a donar-los tot el que volen o demanen. Ens preocupem massa -diu- pel seu benestar emocional, i això fa que inconscientment no els deixem créixer”.

Els sobreprotegim: “Confonem estimar-los amb procurar que no els falti res, i amb això estem provocant que no valorin res i que pensin que tot es pot aconseguir d’una manera ràpida i sense gens ni mica d’esforç. Fent un símil amb l’ús que fan de les tecnologies, creuen que prement un botó (en aquest cas seria enrabiar-se) poden aconseguir tot el que els envolta”. Per evitar-ho, Cladellas recomana sang freda quan els nanos topin amb un entrebanc i facin cara de pomes agres: “Sé que és difícil i costa -admet-, però davant d’aquest fet hem de ser conseqüents i, si considerem que no se’ls ha de donar el que demanen, cal aguantar com sigui fins que els passi la irritació, i intentar fer-los veure que no és possible tenir-ho tot, tal com els passarà quan siguin més grans”. Això sí: s’ha de fer quan s’hagin calmat, perquè “no serveix de res intentar dialogar amb el nen quan està enfadat, ja que pot més la part emocional que la racional. “Se’ls ha d’anar explicant constantment que no sempre es pot tenir tot el que es vol”.

ELIMINAR NO, CONVIURE-HI

En comptes d’eliminar la seva frustració o el que la causa, els pares hem d’ajudar-los a conviure-hi: “És bo i necessari que els nens es frustrin -assegura el doctor Ramon Cladellas-, ja que és un aprenentatge que cal que adquireixin per ser capaços d’enfrontar-se a totes les situacions desagradables que es trobaran de grans. El que sí que hem d’intentar -matisa-és ensenyar-los a gestionar aquesta frustració, i per això cal que els expliquem que el que els passa en aquest moment és normal, però que no es pot tenir ni desitjar sempre el que es vol; sobretot si això no depèn d’un mateix”.

D’aquest suport parental a la canalla frustrada en dona pistes Miguel Carlos Martínez López, mestre especialista en educació infantil, llicenciat en psicopedagogia i -hi afegeix-“apassionat de la primera infància”. En parla a 'Com abordar els petits i els grans conflictes quotidians' (Graó): “Hi ajuda que siguem proactius, no reactius. I, en qualsevol cas, que ens ajustem ràpidament als canvis desenfrenats que els nens viuen durant els seus tres primers anys de vida: creixen, es mouen, tenen necessitat de jugar, no poden esperar gaire, els agrada posar-se a prova... També hem d’entendre -matisa l’educador- que hi ha d’haver un equilibri entre les seves necessitats i les exigències que els fem. No els podem tenir tota una tarda de pluja a casa i esperar que s’hi conformin. I tenir criteri: “És important el temps, la disponibilitat, el gaudi compartit d’experiències de tot tipus, o el joc. No és gens important la majoria de les coses que es compren”.

Davant la frustració dels fills cal que pares i mares siguin proactius, no reactius

Com sempre, no ens podem refiar de cap fórmula infal·lible: cada nen és un món. Si s’enfada perquè alguna cosa l’empipa reaccionem-hi segons la seva edat i, sobretot, el seu tarannà. El pedagog diu: “Ens trobarem amb nens més difícils (fins i tot si hem tingut tota la cura del món en la seva criança, fins i tot si amb un altre fill tot ha sigut fàcil) que necessitaran més temps i més implicació perquè siguin capaços de batallar amb la frustració. Nens més irritables amb qui caldrà provar tractes, claredat en els missatges, visualització de les conseqüències i una gran coherència pel que fa a normes i comportaments acceptables”. La frustració els (i ens) posarà a prova.

La frustració i -ai!- el seu esclat: les rabioles, marraneries o -ep- criaturades: “Les rebequeries són un cas específic d’una etapa molt concreta. El nen -aclareix Martínez López- se sent impotent i ens mostra el seu desconcert. Resulta fàcil entendre que no hem de permetre que es facin mal o que en facin als altres, i, en el moment més descontrolat, la nostra intervenció s’ha de limitar a evitar aquest mal”. “Serà difícil que ens escoltin i que ens entenguin, així que tranquil·litat -aconsella-. I, quan les aigües tornin al seu curs, parlar dels sentiments de l’un i de l’altre, de les raons, de com demanar, de com buscar alternatives”.

Quan es tracta de nens molt petits, funciona la distracció si estan disposats a canviar el seu focus d’interès; es pot provar. Amb un nen de quatre anys que manté rebequeries de manera reiterada, amb temps molt llargs d’enuig, segurament hem de pensar a demanar ajuda. I, amb el temps i una canya, aprendran que, com dirien els Stones, si ho proves, de vegades, obtens el que necessites.