Família 02/02/2019

Divorcis difícils: les seqüeles en els fills

En situacions de divorcis conflictius, la mala gestió de les emocions dels progenitors genera conseqüències a curt, a mitjà i a llarg termini en els fills

Olga Vallejo
7 min
Divorcis difícils: les seqüeles  en els fills  Una proposta  De lectura Com es pot reduir la tensió

Segons l’Institut Nacional d’Estadística, l’any 2016 un de cada quatre divorcis no arribava a un acord amistós i un de cada deu era altament conflictiu. Els menors que viuen aquests conflictes familiars permanents poden sentir por, tristesa, impotència, dolor, angoixa, frustració, soledat, estrès, culpabilitat, vergonya o falta d’empatia. És un maltractament psicològic invisible que no consta en cap registre, però que a Espanya afecta més de 100.000 nens i nenes cada any. És per això que l’any 2011 Lucía del Prado va decidir crear la Fundació Fília d’Empara al Menor: “És trist però hi ha adults que moguts pel ressentiment, interessos o la incapacitat de resoldre els seus problemes emocionals, involucren els fills en problemes que no els corresponen. I el pitjor és que això, patit a la infantesa, té conseqüències en l’edat adulta si no s’arriba a tractar. La nostra missió és donar suport a les famílies amb fills que estan en un d’aquests processos de ruptura conflictiu”.

Quan hi ha una separació les emocions són molt intenses, veus amenaçat el teu projecte de vida i estàs trist. Si a més hi intervé una tercera persona, et sents traït i enganyat, apareixen la ràbia i la rancúnia. “Les emocions són legítimes, però hem de tenir en compte que una mala gestió et pot fer mal a tu, a l’altre i als fills”, explica Lorena Rodríguez, terapeuta familiar del Gabinet Psicòlogic Mataró.

Podem considerar que la separació és conflictiva quan un dels dos progenitors no preserva la figura de l’altre, el critica i deteriora la seva imatge fins que els fills que tenen en comú eviten el contacte. La psicòloga d’infància i família Mireia Vilaseca assegura que, exceptuant els casos de violència familiar, els fills haurien de seguir tenint relació amb els pares i/o mares: “Encara que els progenitors estiguin dolguts amb l’exparella han d’evitar fer judicis verbals sobre l’altre progenitor. Perquè quan això passa -especialment si ho fan a les dues bandes- resulta dolorós per als fills”.

FALTA CULTURA DEL DIVORCI

Els pares de la Laura (44) es van separar a mitjans dels 80. Quan la mare es va assabentar que el pare sortia amb una altra persona, li va explicar a la nena amb l’esperança que el convenceria perquè no marxés. “Diverses vegades em va retreure que no havia sigut prou convincent. Per sort mai vaig sentir-me culpable”, reconeix satisfeta la Laura. Al principi quedava amb el pare encara que ell hi mostrés poc interès, però assegura que el que va ser determinant per trencar la relació definitivament van ser els comentaris de la mare: “Ella ho va fer tan bé com va poder, però malauradament no en tenia ni idea. Des del típic «Mira què ens ha fet» al «Si t’estimés prou no hauria marxat»”. La psicòloga Vilaseca aclareix que la separació o el divorci és un procés entre els dos membres de la parella, i que mai deixaran de ser pares o mares dels fills que tenen en comú: “Sobretot els fills necessiten saber i sentir que els seus pares sempre els estimaran i que estaran presents a la seva vida en la mesura que sigui possible. La parella es trenca però aquella família segueix existint”. S’ha d’explicar a les criatures de manera clara i concreta que la relació de parella dels progenitors s’ha acabat.

Com es pot reduir la tensió

  • Sempre s’han de prioritzar les necessitats del menor.
  • Escolteu els fills. Recordeu que també sou un model per als fills en la gestió dels fracassos, conflictes i situacions injustes.
  • Preserveu la imatge que els fills tenen sobre la parella per sobre de les vostres necessitats. La figura dels dos integrants de la parella ha de ser positiva. No podeu posar la vostra exparella com el dolent.
  • Quan hi ha una infidelitat expliqueu-ho sense dividir entre bons i dolents. Expliqueu què fareu per sobreposar-vos i que els fills també parlin tant com necessitin del que ha passat i com se senten.
  • Amb les conductes de risc -abusos, delinqüència, maltractaments- s’ha de protegir el menor. Expliqueu el que està passant i les dificultats que té l’altre progenitor.
  • Els primers mesos després de la separació és normal que hi hagi tensió. Si la situació perdura demaneu ajuda.
  • És imprescindible resoldre el procés de dol i aprendre a fer correctament la funció de pare o mare.
  • Per començar a fer canvis i disminuir la conflictivitat es pot buscar una persona -amic, educador, psicòleg o coordinador parental- que ajudi a posar ordre.
  • Establiu un mínim de coherència amb l’exparella perquè la tensió es rebaixi. Aconseguiu acordar unes normes de conducta, la manera com es faran les trobades, etc.

Aquesta nova situació no ha de suposar un trasbals per als fills, que s’adapten sense gaires complicacions. “Els problemes arriben quan els adults fan una mala gestió del procés, els nens es troben al mig, se senten utilitzats i poc reconeguts. Llavors és possible que pateixin trastorns d’angoixa o depressió, que hi hagi regressions amb fites evolutives quan són més petits o treguin males notes. És una manera de cridar l’atenció dels pares”, explica Vilaseca. Per això és essencial que els progenitors es facin càrrec de la seva separació, que superin el procés de dol emocional i evitin transmetre als fills el seu dolor. La psicòloga Lorena Rodríguez afegeix que el que genera una simptomatologia no és tant la separació com el nivell de conflicte que hi ha hagut abans, durant i després de la separació.

Gairebé 15 anys després de la separació, la Laura decideix fer net i quedar amb el pare: “Perquè ja soc gran i entenc que no sempre som capaços d’estar a l’altura de les circumstàncies. Després d’un any de teràpia soc capaç de perdonar-lo i fer poc cas als retrets de la mare, que sent la reconciliació com una traïció”. Lorena Rodríguez recorda que si no es fa net hi pot haver problemes d’autoestima i seguretat, i dificultats en les relacions afectives futures. “Quan els fills se senten abandonats sol generar-se un estrès posttraumàtic, que genera una por irracional a l’abandonament”.

ALTA CONFLICTIVITAT

Se sospita que en la majoria de processos de separació o divorci immersos en procediments judicials infinits hi ha una alta conflictivitat. Són situacions que dificulten la coparentalitat positiva entre els progenitors que han patit un trencament de parella i fan partícips als fills d’aquest malestar. “També sospitem que hi ha una alta conflictivitat quan no es compleixen els règims de visites, els fills estan apartats del progenitor no custodi, no volen veure un dels progenitors o en malparlen”, puntualitza Montserrat Corcoba, advocada, mediadora i coordinadora parental, que pertany a la primera promoció d’alumnes amb títol oficial del curs universitari de coordinació de parentalitat impartit per la Fundació Fília d’Empara al Menor. Explica que la coordinació de parentalitat és un procés alternatiu de resolució de disputes entre progenitors, que se centra en els fills. Són professionals de la salut mental o de l’àmbit jurídic amb formació i experiència en mediació, que assisteixen a pares i mares en situacions d’alta conflictivitat: “Els ajudem a resoldre les disputes implementant un pla de parentalitat, educant-los segons les necessitats dels fills, previ consentiment de les parts o del jutjat, amb l’objectiu de protegir i preservar les relacions paternofilials perquè siguin segures, sanes i sòlides”.

L’objectiu és arribar a una coparentalitat positiva i cooperativa en què els fills siguin feliços i tinguin contacte amb els seus progenitors, perquè segueixen sent una família. Podríem pensar que només hi ha alta conflictivitat en un sector concret de la societat però l’experiència demostra que afecta qualsevol classe social independentment dels recursos socioeconòmics.

L’Ana (47) va decidir divorciar-se després que ella i les seves filles haguessin patit maltractaments del pare de les criatures. Des de llavors ha estat quatre anys sense veure la seva filla petita, tot i que l’Audiència Provincial n’hi havia atorgat la guarda i custòdia. “Al principi teníem la custòdia compartida. Després el jutge decideix que la gran visqui amb mi i la petita amb ell. Però arran dels informes que avalen la situació d’alt risc per l’actitud d’ell, l’Audiència Provincial em concedeix a mi la guarda i custòdia, que mai s’ha complert”, explica la mare. En aquests quatre anys el pare ha incomplert requeriments, execucions, les visites amb l’altra filla, tampoc ha dut la petita al psicòleg per seguir una teràpia, ni ha assistit al programa d’intervenció familiar que els proposava el jutge. Diversos informes confirmen que la filla petita està manipulada pel pare per posar-la en contra de la mare, fet que es coneix com a síndrome d’alienació parental. L’Ana considera que aquesta manipulació i obstrucció parental és un maltractament infantil: “Ara tot just la meva filla i jo fem unes visites supervisades d’una hora setmanal. En teoria les visites seran progressives fins que visqui amb mi, però està tan manipulada que no sé què acabarà passant”.

Des de la seva experiència, Corcoba explica que els fills prefereixen agafar-se a un ferro roent que sentir que perden els dos progenitors. “Quan hi ha una ruptura, i com que el màxim referent dels fills són els pares, si un dels progenitors critica l’altre -comença a dir «Ens ha deixat, no ens paga», sempre parlant en primera persona del plural-, la criatura assumeix el conflicte com a seu, ho viu amb angoixa perquè sent que perd un dels progenitors. És molt possible que quan creixi s’adoni del que ha passat, llavors necessitarà l’ajuda d’un professional per superar-ho i perdonar la persona que l’ha segrestat emocionalment. Tot i això, el temps perdut no es recupera mai”, conclou la coordinadora parental.

Una proposta de lectura

'Yo no puedo ser dos. Los padres se divorcian, los hijos no', de Lucía del Prado (Saralejandría Ediciones, 2018), recull el testimoni de fills afectats per divorcis d’alta conflictivitat en què la no entesa entre els pares genera una sèrie de conseqüències negatives per als fills que l’exparella té en comú. “Són nens i nenes que han estat instrumentalitzats per un o pels dos progenitors, que han patit maltractament psicològic i s’han sentint manipulats i pressionats durant el procés”, explica Lucía del Prado, presidenta de la Fundació Fília d’Empara al Menor.

'Yo no puedo ser dos'
stats