25/07/2015

Com escric, la contracrònica

3 min
Com escric, la contracrònica

Fa unes setmanes em va entrevistar la Maria, estudiant de periodisme, per saber com aconsegueixo que aparegui aquest article cada dissabte. A l’entrevista vaig elaborar una explicació teòrica força seriosa. Perquè escriure amb humor no significa que en fer-ho em peti de riure. Però de manera deliberada em vaig oblidar de donar-li algun petit detall de tipus antropològic.

Els importa un rave

Sé que el titular d’aquest apartat sona fort. I que no és veritat perquè em consta que se senten orgullosos de ser fills de la pitjor mare del món (un orgull estrany, d’acord, però què coi!, és orgull). Però ells, els menors d’edat que tinc a càrrec (MEC), actuen com si ho fos. Fan com si aquests articles i tot el que se’n deriva no els importés gaire. Per començar, els MEC no llegeixen mai els articles. Les úniques vegades que s’assabenten que apareixen en alguna peça és perquè jo els ho faig saber. Sempre és quan els faig quedar bé. Llavors els dic un “Ehem, avui potser que te’l llegeixis”, i els passo el diari o la tauleta digital per sota el nas i l’interfecte en qüestió em mira amb cara de “Però quina progenitora més llauna m’ha tocat” i llegeix ni que sigui un trosset de les lletres que he escrit. Sempre em diuen que els agrada, perquè són bones persones. I perquè quan als articles no els faig quedar bé, ehem, no els ho dic. I com que no els llegeixen, no se n’assabenten. Ehem, ehem.

El mateix ha passat aquest any, que he fet una secció al programa de televisió Para todos la 2. Durant dues seccions els va fer gràcia. Una cosa és una progenitora que escriu, que ja fa quedar bé, segons com, però a ulls adolescents i infantils, no ens enganyem, no et fa quedar tan bé com si surt a la tele. Però passada la novetat només sabien que havia anat a Sant Cugat perquè tornava estranyament afavorida, gràcies a les extraordinàries mans de l’equip de maquillatge i perruqueria, a qui vaig batejar com l’equip Photoshop, i perquè aquell dia em vestia una mica diferent. El petit és qui tenia més controlat el meu estilisme, perquè si algun dia m’arreglava una mica més em preguntava: avui vas a la tele?

Mètode de treball

Confesso que aquesta indiferència tan natural i normal dels MEC em treu pressió a l’hora d’escriure. Em fa sentir més lliure i em puc permetre explicar el que em ve de gust. De vegades, quan sec, no tinc ni idea de què anirà l’article. Llavors algun d’ells m’interromp demanant per dissetena vegada si pot llogar un videojoc anomenat alguna cosa com “Assassins divertits i sanguinaris a Killerlàndia”, i el tema de l’article està servit. O aprofito alguna estona llarga compartida esperant junts en algun lloc per fer llista de temes. Amb ells al davant, saltant, xerrant, interrompent-se, rebufant, clavant-se nates, abraçant-se i demanant, se m’acudeixen articles fins a l’infinit. I així ho vaig fer a la botiga de mobles que vaig visitar -i que va ser també la font d’inspiració de l’article del 27 de juny-, on vaig aprofitar que ens esperàvem que ens atenguessin per omplir dues targetes de metro de notes per als articles de l’estiu. I és aquesta inspiració constant la clau de volta d’aquesta secció.

A mi que no em llegeixin ni em mirin no m’afecta. Com va dir l’Anaïs, una guionista amiga, quan siguin grans se’ls llegiran i tindran una visió molt personal de la seva infantesa i adolescència. El que m’importa és que continuïn inspirant-me. I això, us ho juro, està assegurat.

stats