Una imatge de l’escola bressol pública Mas Balmanya, de Sant Feliu de Guíxols.
RAQUEL FONT

Quan els portem a l'escoleta?

Una imatge de l’escola bressol pública Mas Balmanya, de Sant Feliu de Guíxols. / DAVID BORRAT

Alguns pares i mares ho fan per necessitat. Altres, per voluntat pròpia. Altres prefereixen saltar-se aquest pas. Sigui com sigui, la decisió de triar escola bressol per als fills, quan arriba, neguiteja molts progenitors. Com podem fer una bona tria?

La Georgina té tres fills de 10, 7 i 4 anys. Tots tres han anat a l’escola bressol però amb cadascun ha tingut una vivència diferent. Amb la primera filla, després de la baixa maternal, la Georgina va agafar una excedència a la feina per poder estar amb ella almenys fins que tingués un any. Amb la segona, com que en aquells moments feia teletreball, va pensar que podria combinar la feina de vuit hores des de casa amb la cura de la nena i es va reincorporar al lloc de treball quan la petita tenia cinc mesos. La Georgina reconeix que no va ser una bona idea, perquè la situació acabava generant més estrès a ella i a la seva filla, ja que ni podia concentrar-se prou per treballar ni, tot estar present, no podia atendre la nena com hauria volgut. Al cap d’uns mesos, doncs, va decidir portar la nena a l’escola bressol almenys tres hores al dia, per poder compaginar feina i cura de la criatura sense tant d’estrès. Amb el tercer fill s’hi va dedicar plenament fins als 18 mesos. Després ja el va dur a l’escola bressol, però es va trobar un canvi important: havien flexibilitzat molt els horaris i permetien als pares estar més presents a les aules per acompanyar els fills, sobretot al principi.

A PARTIR DE L’ANY

La de la Georgina és una realitat possible, però cada casa és un món i pares i mares han d’afrontar la seva com millor poden i saben, atenent a les seves circumstàncies familiars i laborals. Tenint present això, si ens plantegem quina és la millor edat perquè els infants vagin a l’escola bressol, Marta Reinoso, doctora en psicologia i professora del màster de psicologia infantil de la UOC, afirma que “no hi ha una única resposta adequada i s’ha de buscar el millor encaix familiar, sempre posant al centre les necessitats dels nens”.

Pepe Serrano, que és vocal de la junta directiva de la Societat Catalana de Pediatria, també és del parer que depèn de la realitat de cada família, però si els pares poden tenir cura de la criatura és molt recomanable que es quedi amb la família: “El principal element a tenir en compte és que on la canalla està millor és amb la família” perquè els infants, quan són petits, el que necessiten és afecte, i qui els hi dona millor és l’entorn familiar, els seus pares i, especialment, la mare. De fet, l’opinió generalitzada del col·lectiu de pediatres és que, fins als 2 o 3 anys, amb qui els nens estan millor és amb la família. Però no sempre pot ser.

“Quan naixem -explica Reinoso- tenim la necessitat de vincular-nos a una figura de referència que ens dona protecció, acompanyament, seguretat i un entorn càlid que fa que es vagin construint uns mínims esquemes de regulació, cosa que permet que l’infant es vagi obrint cap al món exterior a poc a poc”. Aquesta figura primer solen ser la mare i el pare, però si no pot ser cap dels dos també es pot comptar amb els avis, preferiblement.

Per a Sílvia Blanch, doctora en psicologia i professora del grau d’educació infantil de la UAB, “és important que el vincle amb els pares es pugui crear durant el primer any de manera tranquil·la” i explica que hi ha alguns estudis que mostren com els infants menors de dos anys que van a l’escola bressol tenen un índex superior de cortisol, que és l’hormona de l’estrès -“tot i que els estudis no són concloents”, precisa-. Ara bé, remarca que una cosa és l’ideal i l’altra és el que és possible: “No es tracta que ningú se senti culpable per no poder quedar-se amb el seu fill a casa”.

"És important que el vincle amb els pares es pugui crear durant el primer any de manera tranquil·la”

Sílvia Blanch - Doctora en psicologia

El David i la Maria són pares de dos fills que ara tenen 10 i 12 anys. Es van plantejar portar-los a l’escola bressol cap als dos anys, però no s’hi van sentir còmodes i es van fer enrere. Fins fa relativament poc tots dos han estat treballant mitja jornada per poder compaginar la cura dels fills amb la vida laboral, tot i que reconeixen que els ho ha facilitat el fet que tots dos són mestres funcionaris i econòmicament també s’ho podien permetre.

Marta Reinoso explica que s’ha de tenir en compte quina és la realitat de cada família, quines possibilitats té. Hi ha pares que es poden plantejar una excedència per tenir cura del nen, però n’hi ha que, per exemple, econòmicament no s’ho poden permetre. El que dèiem: cada casa és un món, així que fora culpes.