A l’escola també hi tinc un padrí que m’acompanya

Transmetre coneixements -i, sobretot, competències i valors- a companys d’escola de lleves anteriors o posteriors, i també aprendre’n, que la cosa és tant d’anada com de tornada. Traspassar les parets de l’aula i de la seva vintena d’inquilins per ampliar el cercle d’amistats i el camp de visió amb un apadrinament que fa madurar tant el padrí com el fillol, que es posen, cadascun, en la pell de l’altre; de manera especial si algun no té germans o cosins o no els té a prop. Iniciatives diverses ho faciliten, i cada escola se les fa i desfà. Com a resultat, un vincle profund i perdurable enllaça els dos membres de l’estranya parella quan a final de curs s’acaba, per exemple, el treball en tàndem de cada divendres al migdia. Una de les fórmules més comunes i eficaces per mirar d’afavorir el contacte -paraulota va!- intergeneracional entre els nanos d’un centre són els anomenats 'padrins lectors': un de petit s’endinsa en els llibres de la mà d’un de gran. Llegeixen de dos en dos una estona cada setmana.

Fonts del departament d’Ensenyament de la Generalitat apunten al 'Criatures' que no disposen de dades de l’abast de l’apadrinament entre els col·legis i alumnes del Principat, “atès que cada centre s’organitza de manera autònoma en aquest sentit”, expliquen, i l’administració, doncs, no ho inclou en les estadístiques. Aquests padrins, pocs anys més grans i que no duen als fillols la mona ni el palmó sinó lletra impresa, tenen un objectiu didàctic clau: “Des de l’educació infantil al cicle superior s’han de dur a terme un seguit d’estratègies que permetin que el creixement lingüístic de l’alumnat sigui com més complet millor i tingui un bon model de referència”, escrivien Estel Baldó i Carme Sabarich el 1999 a la revista 'Perspectiva Escolar', de l’associació Rosa Sensat. Les exassessores del govern hi proposaven “un seguit d’activitats entre cicles amb la intenció de fomentar el màxim d’interaccions, d’intercanvis entre diferents interlocutors i en diferents contextos”. Per aquí va, precisament, la cosa.

L’EXEMPLE DE LA TRAMA

Per entendre millor com funciona l’apadrinament i què aconsegueix, triem l’escola pública La Trama, de Sabadell, que ja fa deu anys que funciona del tot per projectes, sense llibres de text ni assignatures estanques, sinó ordint una trama “global, vivencial, activa, motivadora i significativa” amb la curiositat dels infants com a teixidora. Com tants, el centre desenvolupa iniciatives per enfortir la connexió de les generacions que hi conviuen, si bé ho fa de manera transversal i flexible, sense cap tiralínies: padrins lectors a part, barreja fornades en espais on nens de tres edats experimenten plegats, però també en festes d’aniversari, diades i trobades amb adolescents, i en projectes de cursos distants que -pam!- conflueixen per atzar. La imatge de tot plegat és un menut que va a plaça de la maneta d’un sènior. P3 i P4 són en un altre edifici, però, alhora, a prop: “Sempre hem volgut potenciar aquesta pertinença a l’escola, aquest sentiment de comunitat, d’ajudar-nos”, explica la directora, Marifè Garcia Lucas. “Donem molta importància a tots els valors; el valor d’aquest servei als altres, d’autonomia, de responsabilitat, és un eix fonamental”, sosté. I, amb els padrins i fillols lectors, els petits aprenen dels grans, i els grans dels petits: “No tots els nens d’una edat són iguals, sinó que hi ha diferències, i la barreja d’edats els aporta molt a tots”. L’excusa -el vehicle, l’eina-, llegir a quatre ulls: “La lectura és un moment tendre, un moment de compartir en petit comitè, un moment de crear un instant especial, un moment d’asseure’t el nen a la falda per llegir. És un moment en què es posen en joc moltes emocions. Per tant, el fet que el gran fes aquest paper d’acolliment, d’acompanyament, d’estar junts mirant un llibre com ho pot fer un pare amb un fill, ens semblava molt potent per a tots dos, per crear aquest vincle que potser ells no saben expressar perquè no en són conscients, però que hi és”.

El fabricant de paraules

El Roc Sellent, de cinquè, apadrina no pas una sinó dues companyes de segon (l’Ona i la Maria): cal trobar solucions imaginatives al fet que, a ca La Trama, el nombre de línies variï d’un nivell a l’altre. Què feu? “Estan llegint un llibre i tu els has d’ajudar a llegir”. Mitja hora a la setmana s’asseuen tots tres en un racó sota la mirada dels educadors: “Van passant d’un lloc a l’altre i et van observant com llegeixes i si ajudes gaire”. Què t’aporta? “Jo normalment faig la feina amb els meus companys de classe, i si la fas amb nens més petits et barreges més”. Què els ensenyes? “Quan llegien alguna paraula que no sabien què era els hi explicava, i després ja l’entenien i podien continuar llegint”. La seva germana, la Carlota, se’l mira mentre parla; com a germà gran, ja està avesat al tarannà dels petits, però apadrinar-ne dos l’ha fet créixer: “Ara estem fent el projecte més o menys junts, i això també ha fet que ens coneguem més. Encara han d’aprendre moltes coses, però nosaltres també”. Però el Roc jugava amb avantatge: “Abans amb l’Ona érem veïns i ja ens coneixíem bastant des que érem petits”.

I també per infondre coneixements: “L’aprenentatge entre iguals és molt potent, i el recurs que pot donar un nen gran a un nen petit pot ser molt més significatiu que el que pugui dir el mestre”.

UNA OPORTUNITAT ÚNICA

A les places i als parcs, els petits no sempre tenen l’interès o el respecte dels grans. Amb l’apadrinament això gairebé desapareix: “La realitat és que, quan el gran ha de fer un acompanyament al petit, deixa de tenir actituds inadequades perquè sap que té una responsabilitat i que té el petit allà”, assegura la directora de La Trama, que afegeix: “Nosaltres això ho hem vist, per exemple, en les festes. En el moment en què el gran acompanya el petit, sigui pel carrer o sigui en una rotllana fent un berenar, el gran es comporta com a adult, i el petit s’hi emmiralla. El petit vol ser reconegut pel gran i, llavors, com que vol ser reconegut i el gran ho fa bé, doncs el petit intenta fer-ho bé”. Sovint el petit o el gran no tenen germans i descobreixen, així, tot un món. “Això els ajuda a sortir del seu propi egocentrisme i veure que al món hi ha més gent i que les realitats d’una altra edat són diferents”, explica la directora.

Apadrinament a part, la gran aposta de l’escola -i de moltes altres- per barrejar generacions és una altra: “Els espais sí que ocupen una franja horària important; s’hi barregen nens, normalment, de tres edats, i això sí que ho fan des que entren a l’escola fins que en marxen, de manera sistemàtica”, remarca Garcia Lucas. Una de les feines dels mestres consisteix, de fet, a impedir-hi els guetos generacionals: “Potenciem que quan estan treballant dins els espais ho facin amb edats barrejades, és a dir, que no es quedin tots els de segon junts, sinó que, justament, els espais els aprofitin per compartir amb els de tercer o quart, perquè si no no cal fer-ne”. A l’horari dels petits, l’acció ocupa un lloc d’honor: “Els nens d’infantil fan espais cada dia durant una hora i quart; és un moment de compartir experiències i activitats amb nens de diferents edats com una cosa diària”.

El perquè i el per a què dels experiments que barregen canalla de nivells diferents és que més edat no equival, per força, a més saviesa, habilitat, capacitat ni competència en tot: els grans també aprenen dels petits. “Tots aprenem de tots -apunta la Marifè-, i els grans se’n sorprenen; és cert que a vegades no ho porten bé, però es tracta de veure que tots som diferents, que tots podem aportar alguna cosa a l’altre, que tots tenim coses positives per aportar. Com que també intentem potenciar tots els llenguatges i totes les habilitats, es van descobrint els punts forts de cadascú i en quines coses cadascú pot ajudar l’altre”. No estaria gens malament que els adults en prenguéssim nota.

El fillol educa la padrina

La Martina Domingo, de cinquè, filla única, és la padrina de l’Iu Majó, de segon; amb l’altre padrí, el Roc, formen el trio de les fotos. Ella és la gran de la parella, però el seu fillol, l’Iu, li ha ensenyat a llegir millor en castellà i, també, a ser més oberta: “Ell no és gens tímid i jo sí que ho era”, admet. “Aquestes frases les sents, quan fas coses barrejades de grans amb petits”, diu Marifè Garcia. Martina: “Ha anat molt bé, perquè si no no hauríem conegut els nens de segon”. “Abans ell no parava ni als punts ni a les comes, però ja llegia bastant bé”. “Jo no llegeixo gaires llibres en castellà i un dia en va agafar un; era bastant difícil, també, però...” Li sembla que l’amistat “segurament” continuarà. L’Iu ha sigut fillol per segon any (el primer el seu padrí era el Pau): “Hi havia frases que no sabia i no entenia amb les lletres que tenia, però llavors amb els padrins lectors he après que si una paraula té aquelles lletres és aquella paraula, i si m’equivoco i no és aquella l’acabo de llegir bé”.