Una oportunitat per humanitzar l’educació

En el pic de la pandèmia, la Unesco va anunciar que vora 1.600 milions d’infants dels 195 estats del món es van quedar sense poder assistir a l’escola. A Catalunya va representar que 1.800.000 estudiants i 100.000 docents de 5.400 centres, entre escoles i universitats, veiessin com s’interrompia el seu curs escolar i es quedessin, d’un dia per l’altre, a casa.

A Catalunya, el 94% de les llars tenen connexió a internet (segons les dades de l’Enquesta sobre equipament i ús de les TIC a les llars de 2020) i el percentatge restant suposa que hi ha unes 155.000 llars que no en tenen. El 12,5% de les llars monoparentals no tenen ordinador i un 7,3% de famílies amb pares i fills, tampoc. Aquestes dades ja es coneixien abans del covid-19 i el tancament de les escoles va fer aflorar un dèficit social que, amb els mesos posteriors, només va agreujar la bretxa digital entre alumnes, i va condicionar greument al dret a l’educació i la igualtat d’oportunitats. El mateix departament d’Educació va detectar que hi havia 55.000 famílies amb dificultats per seguir l’educació telemàtica, fos per manca de connexió a internet, per absència de dispositius o per raons relacionades amb la impossibilitat d’acompanyar els seus fills. 

A aquesta realitat, cal afegir-hi el greuge comparatiu entre l’escola pública i la privada. Durant les primeres setmanes del confinament, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) va fer un estudi (Confinament i condicions de l’aprenentatge) sobre com havien reaccionat les escoles amb el tancament dels centres i com es proposava a les famílies seguir el curs. Els centres concertats van reaccionar amb propostes intensives de seguiment telemàtic i classes en línia. La majoria de les famílies (més d’un 60%) valoraven positivament la reacció de les escoles, però la satisfacció era més alta entre les que duien els fills a la concertada o a la privada. Les dades permetien radiografiar les diferències segons el nivell econòmic i cultural, com ara si el més freqüent era que la meitat de les famílies tinguessin un dispositiu per a cada membre: entre les famílies de renda baixa només una quarta part en tenien, mentre que les famílies amb una renda superior la xifra creixia fins al 62%. Òbviament, el nombre d’aparells condicionava directament el temps d’estudi i de tasques que es podia dedicar a l’escola. I encara una altra: les mares eren les que hi dedicaven més temps. 

L’anàlisi la firmaven els professors Sheila González i Xavier Bonal, i va recollir una mostra de 35.987 famílies i dades de 59.167 infants d'entre 3 i 18 anys. El resultat reflectia com el tancament escolar havia eixamplat la desigualtat d’oportunitats educatives, per l’escletxa digital però també per altres processos generadors de desigualtats.

La funció social de l’escola

“La bretxa digital és la més evident de les desigualtats que va fer aflorar el confinament, però no és l’única”, afirma Sheila González, investigadora en sociologia de la UAB i membre del grup de recerca Globalització, Educació i Polítiques Socials (GEPS), perquè “l’escola, amb tots els seus defectes, continua acomplint funcions socials essencials”. Tancar les escoles va deixar al descobert “la rellevància de l’escola com a institució” i va desarmar tesis com que l’escola “tenia poc sentit al segle XXI” perquè la societat s’encamina cap a models “d’autoaprenentatge gràcies a la digitalització” que feien pràcticament prescindible “la tasca del professorat”.

Les alarmes educatives es van disparar quan poques setmanes després del tancament escolar es comprovaven aspectes com “la dificultat d’acompanyar en l’aprenentatge o la desconnexió de l’alumnat del curs escolar”. Però l’impacte del tancament també va deixar en evidència una altra realitat: afectava desigualment les classes socials. Afortunadament, afirma González, “l’escola és la principal eina social que tenim per lluitar contra les desigualtats, és un ascensor social” que, tanmateix, “tendeix a reproduir, alhora, algunes desigualtats”. L’escola “col·labora a mantenir i perpetuar què té més valor dins la societat i què en té menys, i afavoreix així l’alumnat de famílies que comparteixen aquests valors i codis amb l’escola, però alhora és l’espai on els infants menys afavorits tenen l’oportunitat de conèixer-los i, per tant, de reduir el risc d’exclusió”. En situacions de vulnerabilitat i alteració de la normalitat la manca d’escola “fa que els infants, que se senten allunyats dels codis de l’escola, es quedin sense l’únic espai que amplia les seves oportunitats d’èxit social”. 

Humanitzar l’educació

César Bona (Saragossa, 1972), un dels 50 millors mestres del món segons el Global Teacher Prize 2015, acaba de publicar el llibre Humanizar la educación (Plaza&Janés, 2021) en el qual analitza el moment viscut i aposta per replantejar alguns canvis. “Tothom ha pogut veure els descosits del sistema” referint-se a les carències del sistema educatiu que advoca per canviar. Una de les seves denúncies és “la inflexibilitat del currículum; era el currículum el que s’havia d’adaptar a la realitat que vivíem, i no al revés” o com en un moment “que la vida ens posava a prova seguíem avaluant els nens, en comptes del sistema”. Una de les primeres lliçons que justifiquen la seva tesi és que “en l’educació comença tot i no es podrà tornar als models prepandèmics com si no hagués passat res”.

Bona defensa en el seu llibre la “microeducació”, que, lluny d’estadístiques, xifres i rànquings, és aconseguir que “cada dia nens i nenes tinguin ganes d’anar a l’escola i no ho percebin com una obligació”. També llança una pregunta per reflexionar: “En quin moment l’escola s’ha tornat un lloc on es jutja?” perquè, explica, “això no converteix el sistema educatiu en un sistema d’èxit si un de cada quatre alumnes no acaba els estudis d’ESO”. Bona també explica una anècdota que li serveix per enfilar una reflexió: “En cada mà alçada, en cada pregunta, hi ha un món per descobrir. Els infants tenen milions de preguntes, i les han de poder fer, no els podem fer aprendre a reproduir respostes”. Ho diu amb la recança que quan tenia 14 anys un professor el va castigar per preguntar a l’aula.

Més presencialitat i el valors social del mestre

Una altra obra de publicació recent, El mundo pos-covid, de José Ramón Ubieto (Ned, 2021), alerta que un dels perills és fer com si després del covid no hagués passat res. Després que milers d’alumnes estiguessin sis mesos sense posar els peus a l’escola, adverteix que la nova normalitat pot donar per vàlides tendències preocupants com la hiperconnectivitat. Si bé la virtualitat i el treball en xarxa han permès donar respostes en moments d’isolació i confinament, hi ha una generació de joves, especialment, que han fet d’aquesta connexió permanent una vida virtual i com aquest comportament, o aquest modus operandi social, pot comportar –com de fet alerten les autoritats sanitàries– més agressivitat, trastorns mentals, trastorns en conductes alimentàries, alteració de la son o més autolesions, amb un increment preocupant de les temptatives de suïcidi. 

La investigadora Sheila González és també membre del col·lectiu Tornem a les Escoles, que defensa el dret a l’educació i va defensar la presencialitat i el retorn a les escoles el mes de setembre passat. El principal, com ja hem vist, és per “garantir el dret a l’educació i la igualtat d’oportunitats”, però també perquè “la transmissió del coneixement es més fàcil cara a cara i el mestre fa una funció d’acompanyament molt personal”. Un altre dels motius és que “bona part de l’aprenentatge es dona entre iguals per motivació, per curiositat, que és el que fa que l’aprenentatge sigui compartit i, això, a casa es perd”. El tercer motiu seria perquè “l’escola no és només transmissió de coneixement” també són “pautes, rutines i adquisició d’hàbits que s’aprenen per imitació i que es perden en la distància”. Però encara afegeix una altra dimensió que es produeix, sobretot, en l’educació secundària, i és la “generació d’expectatives”, com “les converses que es produeixen fora de l’aula amb altres companys de classe, l’adquisició de nous referents aliens a l’entorn familiar o social, com per exemple, descobrir que els pares o cosins d’una companya han anat a la universitat i per què els ha servit, o la relació social perquè ningú fa zooms per explicar-se res de la vida”. 

A les portes d’acabar el primer curs postpandèmia, les característiques d’aquest 2020-21 deixarà conceptes arrelats com els grups bombolla, que han restringit l’intercanvi entre classes i cursos per a activitats compartides i col·laboratives; les mascaretes a l’aula, que capen l’expressió facial; els confinaments i les quarantenes cada vegada que hi ha hagut un positiu i els horaris telemàtics per seguir les classes des de casa. Això, sense comptar els cursos del batxillerat, que hauran alternat els centres educatius amb l’entorn domèstic de manera sistemàtica. Caldrà aprofitar totes les oportunitats per pensar quin és el sentit que donem a l’escola i a l’educació perquè la transformació acompanyi, multipliqui i no deixi ningú enrere.