L’ofici d’educar, el més preuat del món

La de mestre és una de les professions vocacionals per excel·lència. Has d’estimar la teva tasca i els infants i joves amb qui convius, fer-ne persones formades i, sobretot, amb valors. El dilema és, doncs, si el mestre neix o es fa. M. Rosa Espot, mestre a l’escola La Vall de Bellaterra, respon que totes dues coses: “El bon professor neix amb ànima de professor, la descobreix, aprèn a desenvolupar-la i assoleix uns excel·lents resultats educatius”. Espot ha escrit juntament amb Jaime Nubiola, professor de filosofia a la Universitat de Navarra, 'Alma de profesor' (Desclée De Brouwer), un llibre que busca despertar l’ànima de professor que tots els mestres tenien al cor quan van iniciar la carrera docent.

Pel que fa als trets que ha de reunir el professor que necessita l’escola del segle XXI, Nubiola en cita tres, principalment, “una educació personalitzada, rica emocionalment i que afavoreixi la creativitat”. El mestre, per tant, “no pot conformar-se amb transmetre únicament coneixements, sinó que a més ha de ser capaç de transmetre emocions, és a dir, ganes d’aprendre, de treballar bé i de ser millor”, continua. Per aconseguir-ho, Nubiola afirma que el mestre “ha d’estimar la seva professió, saber en què consisteix i què comporta”, la qual cosa implica també “estar interessat en aprendre i disposat a canviar per millorar dins i fora de l’aula”.

L’EMPATIA, EINA CLAU

Aquesta estima també cal sentir-la vers l’alumnat. ¿És compatible aquesta estima amb la disciplina? “Per educar és imprescindible estimar l’estudiant”, afirma categòricament Espot. “Sentir-se o no sentir-se estimat pel professor té una gran repercussió en el rendiment acadèmic i el creixement personal dels alumnes”, destaca. Per a ella, una via a través de la qual els professors poden demostrar estima als seus alumnes és “exigir-los allò que cal i corregir-los quan calgui des de l’afecte, el respecte i l’acceptació”. Si no és així, apunta, “ens estarem desentenent de la seva millora personal i mostrant molt poca estima cap a ells”.

¿I com cal que a l’aula es combinin coneixements, valors i emocions? Nubiola apunta que “aprenent a posar-se en les sabates de l’alumne”. Això passa, diu, “per ser capaç de transmetre coneixements i oferir empatia als alumnes, cosa que significa saber detectar allò que senten i respectar-ho”. Si, a més, el docent té prestigi professional i personal, per a Nubiola esdevindrà “dipositari de la confiança dels seus alumnes i totes dues coses -prestigi i confiança- li concediran l’autoritat de mestre, que no és potestat”.

En aquesta cursa de fons caldrà que el professor lluiti contra factors com l’avorriment i la competència que d’alguna manera fan les noves tecnologies. Per a Espot, però, “un mestre que gaudeixi amb la docència farà gaudir els seus alumnes, mentre que un que s’avorreixi ensenyant, irremeiablement els cansarà i avorrirà”. Això significarà que, en el seu dia a dia, el professor haurà de ser capaç de transmetre “la seva felicitat i ganes d’aprendre, així com la convicció sobre allò que diu i fa”, la qual cosa és, per a Espot, “el que realment revifa l’interès de l’alumne”.

Tot i això, ni Espot ni Nubiola són aliens al potencial de la tecnologia a l’aula, la qual insten a utilitzar “com el que és, un recurs més per a l’aprenentatge que no ha de copar ni desplaçar la meravellosa i sobretot humana tasca docent del professor”.

BINOMI ESCOLA-FAMÍLIA

El paper educatiu d’escoles i docents és inqüestionable, però no hem d’oblidar que la primera escola de vida dels infants és i ha de ser casa seva. En conseqüència, escoles i famílies han de treballar colze a colze en el desenvolupament personal i competencial dels infants, cosa que, tot i la voluntat dels uns i els altres, en paraules de Nubiola, continua sent “la gran assignatura pendent”. Al seu parer, per teixir una relació “de confiança, cordialitat i suport mutu” caldria que pares i mares “estiguessin més implicats en els centres educatius i que les escoles trobessin fórmules més eficaces per aconseguir aquesta integració”.

Un dels elements que més desvirtuen la tasca docent i més critiques rep per part de les famílies són els deures, una pràctica que ha suscitat molts debats, sobretot en casos en què la quantitat és certament desmesurada, la qual cosa pot acabar fent a miques la calma a moltes llars. “La nostra opinió -afirmen Nubiola i Espot- és que en molts centres els deures són excessius i potser podrien fer-se durant l’horari lectiu, dins de la jornada que els alumnes passen a l’escola”. En aquest sentit, els autors d’ 'Alma de profesor' conclouen que “els bons deures són els que aconsegueixen fomentar hàbits d’estudi personal i responsabilitat”.

Exercici d’introspecció

M. Rosa Espot i Jaime Nubiola expliquen que, al llibre, aborden una àmplia varietat de “temes educatius, actuals, que sovint s’ometen en els llibres d’educació”. Els autors destaquen que el seu llibre va adreçat a tots els professors i a tota persona interessada en l’educació. “Amb el llibre -afirmen- aspirem a entusiasmar els professors més joves en l’apassionant feina d’educar, i també els professors que se sentin cansats, per despertar la il·lusió que tots ells sentien al començar la seva carrera”. Els autors d’ Alma de profesor insten tots aquells professors que, desbordats per l’estrès, pel continu qüestionament de la seva professió i pel fet d’haver-se d’enfrontar diàriament a més d’una vintena de nois a classe, a “pensar que la grandesa de la professió docent és que els mestres, a través de la seva feina, ajuden els alumnes a ser millors persones, i quan un és millor se sent més feliç”. Paral·lelament, els animen “a valorar que cada dia pot ser una oportunitat meravellosa per aportar el seu granet de sorra en la millora de la societat i, per tant, del món en què vivim”. Una aposta per tornar a apassionar-se per una professió vocacional.