Criatures 04/02/2017

Pau Casals sona a classe

La Fundació Pau Casals organitza visites a la casa-museu per a alumnes de barris amb problemàtiques socials perquè coneguin la seva música i el seu compromís amb la societat

Xavier Tedó
5 min
Pau Casals sona a classe El museu, la casa  on ja no va tornar

“La música, aquest meravellós llenguatge universal, hauria de ser font de comunicació entre tots els homes”. Com a gran divulgador d’aquest art, Pau Casals va dedicar tota la seva vida a promoure la música com a pont d’unió entre la humanitat. Recollint la màxima d’un dels millors violoncel·listes del segle XX, la Fundació Pau Casals organitza tot un seguit d’activitats educatives per difondre el seu llegat. Un llegat que no hi entén d’exclusions, reflectint el caràcter universal que tenia la música per al compositor vendrellenc, que va crear l’Associació Obrera de Concerts perquè els treballadors també poguessin escoltar música de primer nivell, i als mateixos llocs on ho feia la burgesia, com el Palau de la Música o el Liceu, i que va tenir prop de 300.000 seguidors.

Casals també considerava que “cada infant és una meravella que pot arribar a ser un Shakespeare, un Miquel Àngel, un Beethoven”, i la Fundació, fidel als seus principis, així ho reflecteix en el seu dia a dia. El millor exemple són les visites que organitzen per a escoles de barris amb greus problemàtiques socials: “Si algun aspecte expressa la seva biografia és el compromís amb les persones, i amb la crisi havíem de fer alguna cosa. Amb el patrocini de l’Obra Social La Caixa, oferim visites al museu a alumnes que viuen en barris amb índex d’atur alt, molta immigració i famílies desestructurades”, explica Jordi Pardo, director general de la Fundació. Les visites no són com les que fan amb els altres centres que venen a visitar la casa de Pau Casals, reconvertida en museu i situada al passeig Marítim del Vendrell: “Es tracta d’un dia especial en què veuen la casa d’un personatge important, se’ls explica qui era breument, però en què no han de prendre apunts”.

Mig miler d’alumnes d’onze a dotze anys d’arreu del país ja l’han visitat en una iniciativa que es va posar en marxa fa dos anys i que ara es vol ampliar. “Hem escollit aquesta edat perquè ja són prou grans per entendre el que veuen i prou petits perquè el record perduri per sempre”. El grup d’escolars es divideix en dos quan entra al museu. Un assisteix a una visita comentada per les diferents estances i descobreix la vida de Casals: “S’emocionen per la mateixa força del personatge, perquè tothom se n’enamora. Se’t posa la pell de gallina perquè segueixen les explicacions en silenci absolut”. L’altre grup, més reduït, participa en un taller de violoncel amb músics del museu: “Els permet escoltar en directe un instrument i descobreixen que la música és aire que vibra, que si manipules l’aire pots expressar sentiments”. Les característiques del violoncel hi ajuden: “S’acosta a la veu humana perquè l’ànima parli, i quan el toquen queden fascinats”.

La visita es completa amb una activitat al Jardí de les Escultures, on hi ha obres d’artistes com Clarà o Llimona, un dinar al restaurant que ocupa les tres cases on s’hostatjaven els seus amics i una caminada pel passeig Marítim, perquè vegin com ha canviat el paisatge a partir de les fotografies dels anys vint que han vist abans al museu. Una fotografia de família, però aquesta actual i amb tots els alumnes presents, tanca una jornada que desperta consciències.

FIGURA POC CONEGUDA

“A l’escola després fan el que volen, però a iniciativa seva proposen fer alguna activitat perquè els ha captivat com tocava Casals o com ajudava la gent”, explica Pardo. Tenen ben present que sempre va preocupar-se pel que passava al món i es va negar a actuar més a Rússia per l’existència dels gulags (camps de treballs forçats per a presos polítics), o a Alemanya pels nazis, tot i que la Gestapo el va anar a veure personalment per ordre de Hitler a Prada de Conflent, on vivia exiliat des de la victòria feixista i hi ajudava els milers de republicans que vivien als camps de refugiats de la Catalunya Nord.

Els alumnes de l’Escola Teresina Martorell del Vendrell van ser els primers d’anar-hi. “Com a centre educatiu de dificultat especial i aprofitant el nostre component geogràfic vam considerar que es tractava d’una iniciativa molt adient”, assenyala el director, David Real, que revela: “Les sortides les hem de planificar amb molt de temps perquè les famílies s’hi puguin adaptar, perquè són d’un entorn empobrit molt afectat per la crisi”. Després de fer un treball previ a l’escola, al museu van conèixer la figura de Pau Casals més en profunditat: “Va ser una visita molt enriquidora i a la tornada vam fer murals, dibuixos i entrevistes als alumnes perquè diguessin què els havia agradat més de la sortida. Unes entrevistes que es van retornar a la Fundació i que la vídua de Casals va poder veure després amb molta emoció”. Tot i ser el fill més il·lustre de la localitat tarragonina, Real admet que “els alumnes no coneixien gaire el personatge i amb la visita va adquirir una realitat autèntica”. El missatge de la pau, l’espectacularitat de les estances i el respecte pels infants, així com la seva música, van ser els aspectes que més van captivar els escolars vendrellencs.

RESTAURAR EL SEU RECORD

Tampoc oblidaran aquesta visita els alumnes de l’Escola El Prat I del Prat de Llobregat. “Va ser espectacular, la cirereta d’una feina prèvia de mesos”, sentencia Violant Olivares, cap d’estudis artístics del centre, que resumeix que “tot el que sabien ho van veure de veritat”. Olivares assenyala que l’escola es guia pel principi d’equitat perquè cap alumne quedi exclòs de les activitats, i destaca: “Aquest cop vam aconseguir que tots hi anessin perquè estava íntegrament subvencionada”. La motivació de l’alumnat va ser tan gran que la sortida va tenir continuïtat: “Al Prat hi ha un monòlit de Casals mig abandonat i desconegut, i com que treballem la pau a l’escola vam acordar participar en el projecte Apadrinem el nostre patrimoni, per dignificar l’espai”. Amb la col·laboració d’estudiants del grau formatiu en jardineria de l’Institut Les Salines, han presentat a l’Ajuntament diferents propostes per revaloritzar el monument, que estan pendents d’executar.

També el 16 de juny van celebrar per primer cop el Pau Casals Day a l’Escola de Música de Torre Balcells, amb una exposició fotogràfica d’una col·lecció particular d’un veí, la projecció de vídeos d’alumnes, un concert amb les professores de música -en què no va faltar 'El cant dels ocells' - i la lectura d’un manifest amb frases cèlebres de Casals. Per la seva banda, Hermínia Robles, directora de l’Escola Campclar de Tarragona, que també s’hi ha sumat, subratlla el treball posterior que s’ha fet a l’aula de manera transversal, que els ha permès “conèixer els instruments de corda, però també descobrir la rellevància històrica de Pau Casals”.

El museu, la casa on ja no va tornar

Pau Casals es va fer construir la Vil·la Casals al passeig Marítim de Sant Salvador del Vendrell el 1910. La finca, concebuda inicialment com una casa d’estiueig, va ser reformada seguint l’estil noucentista per l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt entre 1931 i 1936, amb la construcció de la Sala de la Música, el Jardí de les Escultures i el mirador. Casals hi va viure fins al 1939, quan es va veure obligat a exiliar-se pel triomf feixista i ja mai més hi va tornar, i es va establir a Prada de Conflent (Catalunya Nord). El seu germà Lluís i la seva família es van fer càrrec de la casa fins al 1976. Casals i la seva dona, Marta Montañez, van crear el 1972 la Fundació Pau Casals amb l’objectiu de preservar el patrimoni artístic i documental que el músic tenia a la casa. El 1974, un any després de la seva mort, es va obrir al públic la Sala del Sentiment, la Sala de Concerts i la del Vigatà i el 1976 es va inaugurar la casa com a museu. La Fundació va decidir tancar-lo vint anys més tard per sotmetre’l a una profunda rehabilitació, tant des del punt de vista estructural com museogràfic. L’actual museu va ser inaugurat el 2 de juny del 2001.

stats