Com més segur sigui el camí cap a l’escola, més autònoms seran

Un camí escolar segur no vol dir que estigui senyalitzat amb marques a terra o amb senyals verticals de nens caminant amb la motxilla a l’esquena. Un camí escolar segur té un paviment ample, espais d’ombra gràcies als arbres i sobretot als encreuaments hi ha una reducció de velocitat ben marcada per als vehicles de motor: a 30 o menys quilòmetres per hora. I, atenció!, no hi ha contenidors que limitin o treguin la visió. I quants camins escolars compleixen aquests requisits? Si fossin tots així, estaríem ajudant clarament a aconseguir l’autonomia de les criatures i dels joves, com afirma Miguel Mayorga, arquitecte urbanista, professor d’urbanisme a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

El debat sobre els camins escolars segurs no és nou. El pedagog italià Francesco Tonucci ha defensat una vegada i una altra que per aconseguir que les criatures siguin ciutadans hi ha d’haver espais que els donin autonomia. En aquest sentit, el pedagog s’ha referit a les prohibicions expresses fins i tot de poder jugar en places, un fet que ha considerat un absurd. Juntament amb les denúncies de Tonucci, han augmentat les queixes d’associacions i entitats que han demanat polítiques relacionades amb la mobilitat. Per no parlar de les queixes encara més antigues sobre el control d’emissions contaminants; fa molts anys que hi ha estudis que demostren els riscos per l'exposició involuntària dels infants a la contaminació. “El trànsit rodat és una font d’emissió cabdal i, a més, hem de tenir en compte que el tub d’escapament dels cotxes els queda més a prop a ells”, afirma l’arquitecte, que és coneixedor dels estudis sobre contaminació a les grans ciutats i la relació amb la salut infantil. De fet, si els camins són segurs per a les criatures, també ho seran per a tothom, de manera que tota la ciutat hi guanyarà.

Refugis verds

Per generar més debat sobre els camins escolars, un grup d’arquitectes i enginyers, entre els quals Miguel Mayorga juntament amb Pía Fontana i Jorge Rodríguez, ha creat un mapa interactiu i col·laboratiu sobre la ciutat de Barcelona. “És col·laboratiu, perquè en el mapa hi pot intervenir la població”, diu l’arquitecte. El web s’ha convertit en una xarxa urbana escolar de refugi climàtic per a Barcelona, en què tota la població pot veure els camins escolars, i també els refugis verds de la ciutat. “Quan el vam elaborar vam comprovar que a Barcelona el verd és vertical, perquè no hi ha parcs, i ser-ne conscients és el primer pas per lluitar contra la contaminació”, afirma Mayorga, que afegeix que la iniciativa ha agrupat les reclamacions que s’han fet durant els últims anys des de diferents àmbits. “Volem que sigui per a la comunitat, que tothom se’l faci seu, i per això s’hi pot intervenir”.

De fet, la idea és que tots els veïns puguin gaudir d’aquests espais, pensats per a les criatures i per a tothom, i d’aquí la iniciativa perquè els patis escolars siguin espais oberts durant els caps de setmana com a equipament esportiu. “Hem aconseguit que hi hagi patis d’escoles de la ciutat de què el barri pugui gaudir, perquè són un refugi verd, amb espais d’ombres, horts i camps esportius”, diu l’arquitecte urbanista. I a més d’escoles, també instituts, com el Quatre Cantons del barri del Poble Nou. 

Amb aquesta idea, que la comunitat sencera gaudeixi dels equipaments escolars, la ciutat de París defensa el concepte de la ciutat dels 15 minuts, en referència a la proximitat a l’entorn, amb accessos de vianants al voltant del barri que permetin que s'arribi a tot arreu en un quart d'hora. “Seria la manera com milloraria la qualitat de vida de les persones que viuen a les ciutats”, afirma l’arquitecte, que recorda que aquest debat es va iniciar durant la pandèmia a París però que també va arribar a la Ciutat Comtal, quan calia avaluar les necessitats amb una perspectiva local i pròxima a l’habitatge.

Reprenent el fil sobre el camí escolar segur, l’arquitecte remarca que la majoria de camins no estan resolts tècnicament. Perquè ho estiguin, “els paviments han de ser amples; hi ha d’haver espais d’ombres gràcies als arbres, que poden arribar a reduir fins a dos graus la temperatura ambiental”, afirma. I als encreuaments no hi ha d'haver contenidors, ja que dificulten la visió a l’hora de travessar la carretera, per on s’hauria de circular a 30 km/h o menys. És a dir, els camins escolars exigeixen una adaptació física i ambiental més enllà de la senyalística.

“És necessari un moviment transformador i la pandèmia ha demostrat que es pot fer, perquè fins llavors no es considerava oportú que les classes es fessin a l’aire lliure, i, en canvi, ara més d’una escola ha sortit fora de les aules per impartir-les”, afirma Mayorga. Dit amb altres paraules, la pandèmia ha canviat l’òptica de la relació de les escoles amb l’espai.

Un altre exemple, també de la Ciutat Comtal: l’Escola Sant Felip Neri, que ha utilitzat la plaça com a pati. "Una cosa bona que ens ha portat la pandèmia és aquesta recuperació de l'espai públic, que les criatures se sentin més seva la plaça, que la visquin, i ara no ho volem perdre", afirmava l'associació de famílies (AFA) del centre.

“L’educació va més enllà de les aules, perquè la ciutat és educadora”, conclou Mayorga. I encara més, “la vida urbana s’autoregula a partir de les necessitats socials”. Tenir uns camins segurs és una necessitat per a tothom.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir 'La ciudad de los niños' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.