TRIBUNA OBERTA

En total desacord

Una reunió de feina genera una reflexió sobre la recerca de la veritat Zoom

Cada setmana al laboratori ens hi reunim tot l’equip per revisar l’estat dels projectes de recerca, avaluar articles publicats recentment i parlar de temes administratius que afecten la marxa del laboratori. Fa unes setmanes vaig fer una proposta sobre la direcció que creia que havíem de prendre en un projecte particular. Quan vaig acabar, un dels meus estudiants sèniors de doctorat, el Josh, va dir: “Hi estic en total desacord”. No vaig poder evitar un somriure interior. Certament, hauria pogut articular la seva opinió d’una manera diferent, més suau o més educada si volen. Però no, va optar per un desafiament en tota regla. Com que conec el Josh des de fa anys, aprecio la candidesa inherent a la seva joventut i reconec que és un dels estudiants més brillants que he tingut, el meu pols no va variar ni un batec i amb veu pausada li vaig dir: “Molt bé, Josh, analitzem les raons del teu total desacord”.

El que va seguir va ser una llarga i enriquidora conversa amb tot l’equip. El resultat va ser un projecte significativament millor del que jo havia proposat inicialment. La clau d’aquest resultat va ser, simplement, la predisposició de tots els participants a “escoltar l’altre”. Escoltar, entendre, avaluar, enraonar. Fermesa en les pròpies idees però la mateixa fermesa a l’hora d’escoltar les idees dels altres.

Represento l’autoritat d’aquest equip. Hi ha una frase en anglès que diu “The buck stops here ”, i que ve a significar “Al final jo prenc la decisió”. Naturalment és així perquè és la meva responsabilitat. Però la meva autoritat només és vàlida en la mesura en què permeto, constantment i sense límits, que sigui desafiada. Imposo dues condicions: la primera, respecte; la segona, parlar de la qüestió i no de la persona. És el que en anglès en diuen agenda-driven conversation. És evident que davant, per exemple, d’una proposta defectuosa, no és el mateix dir “Això és estúpid, Joan”, que implica que el Joan és estúpid, que dir “A veure, considerem les possibles mancances de la proposta del Joan”. És a dir, parlem de la proposta, no del Joan.

La situació que us he descrit és, o hauria de ser, habitual en qualsevol laboratori de recerca. Però no hauria d’estar limitada a aquests escenaris. Imagino que qualsevol organització, privada o pública, té reunions periòdiques del mateix caràcter. La pregunta és: a què s’encoratja en aquestes organitzacions? ¿A obeir l’autoritat o a desafiar-la? Suggereixo que la millora continuada - constant improvement en anglès- només té lloc quan s’incorporen a la dinàmica de grup el clima i les estratègies que promouen el desafiament de l’autoritat. Us parlava abans de les dues condicions que imposo al meu equip. N’hi ha una tercera: evidència. Qualsevol opinió ha d’estar basada en l’evidència i, quan l’evidència és escassa, en arguments amb una lògica sòlida.

De fet, és un tema de cultura. La cultura anglosaxona encoratja a qüestionar, inquirir, desafiar, al debat de les idees. La cultura hispànica encoratja l’autoritat per se (autoritarisme), el dogma i la imposició. Les conseqüències d’aquesta actitud són perverses. Deixeu-me posar un exemple. ¿Què tenen en comú les tertúlies a la tele, les entrevistes a personalitats rellevants (polítics en particular) i els debats al Parlament o al Congrés? Doncs bé, generalment ningú escolta l’altre; tothom es manté aferrissat en la defensa de la seva pròpia posició i ningú es preocupa de proporcionar evidència o lògica per a les afirmacions que fa. El resultat és que les tertúlies de la tele es converteixen en espectacles de galliner, les entrevistes a personalitats rellevants són trivials i els debats parlamentaris esdevenen un diàleg de sords.

I ara trasllado el debat a l’escola. Potser el que hem d’ensenyar als nens és que la veritat (absoluta) no existeix. Que el que ens fa avançar com a persones i com a comunitat és la cerca insaciable de la veritat. Però per materialitzar-ho els hem d’ensenyar a qüestionar, inquirir, desafiar amb intel·ligència, rigor i sensibilitat. Sí, a l’escola, i com més aviat millor, perquè segons una enquesta del World Values Survey ( El Nacional, juliol 2018), un 40% dels espanyols -sí, un 40%!- preferirien un règim autoritari a un de democràtic, un percentatge similar al de països com el Pakistan o Nigèria. Pobra Espanya, pobra!

Manel Jordana és M.D., Ph.D. a la McMaster University de Hamilton (Ontario-Canadà)