Per què ara? Aquest és un tema sempre obert, especialment des que la tecnologia va entrar a l’aula.

Abans a les aules hi havia un escenari principal: la pissarra. Sense tecnologia pel mig, el professor explicava el que creia oportú, quan ho creia oportú i amb canvis de veu, sortint a la pissarra, fent que els alumnes hi sortissin, interrompent una explicació i reiniciant-la quan ho creia necessari. Exercia, potser sense adonar-se’n, el control de la dinàmica de la classe.

Era ell qui decidia què es feia, quan i com. Amb quina intensitat i quina durada. I això era així perquè hi havia només dos escenaris. Un, el principal, dominat per la pissarra, i un segon que era el pupitre de cada alumne, diàfan per al professor. Per tant, només hi havia dues opcions: o s’actuava a la pissarra o s’estava al pupitre. I tot, sempre, sota l’atenta mirada del professor. Sense cap element entre els alumnes i ell. Sense res que els destorbés.

Què ha canviat? Ara, en una escola 2.0 cada alumne té un ordinador o una tauleta i, per tant, cadascú disposa de capacitat autònoma per fer el que desitgi. En conseqüència, ara hi ha tants escenaris com elements tecnològics estan presents a l’aula. Això complica el control de la dinàmica de la classe per part del professor, que, en moltes ocasions, té la sensació d’haver-la perdut i que la classe, com a tal, segueix per un camí que té certa vida pròpia.

La presència de les noves tecnologies complica el control de la dinàmica de la classe per part del professor

Com cal fer front a aquesta situació? De fet, el que cal és aprofitar-la. Aprofitar-la per convertir les debilitats en fortaleses. La tecnologia permet que el professor es comuniqui de manera personalitzada amb cada alumne i que pugui revisar els seus progressos, en temps real i mentre els alumnes estan treballant. Permet tenir un control absolut de què fa cada alumne, fins i tot si és necessari tallar el seu accés a internet si el professor ho considera oportú. Així mateix, el professor té la possibilitat de posar un qüestionari online a la classe (qüestionari que corregirà el mateix sistema en temps real) per veure què s’ha entès i fins a quin punt. En definitiva, els professors poden recuperar el control de la dinàmica de la classe.

És més, poden personalitzar la sessió amb l’ajuda de la tecnologia. Quins passos cal fer? D’una banda, caldrà dotar el professorat del programari perquè tinguin la possibilitat de fer el conjunt d’aquestes tasques; i de l’altra, serà necessari formar-los perquè s’acostumin a una gestió de la classe més complexa que abans. Aquella gestió de dos únics escenaris que comentàvem no tornarà.

Potser la millor manera de concloure és deixar que ho faci una frase de R. Tagore: “No ploris perquè el sol s’amaga; les llàgrimes no et deixaran veure els estels”.

Eusebi Graners és president de Qualiteasy Internet Solutions