Estudiar a l’estranger

Quan el seu cosí li va comentar que es passaria un any estudiant a l’estranger, el Rodrigo va pensar: i per què no? Va pensar que estaria bé viure una experiència semblant i millorar el seu anglès. Ho va comunicar als seus pares i ells, després d’assegurar-se que realment havia sospesat els pros i contres d’estudiar en un altre país, van començar a buscar una agència. No tenien gaire temps per fer-ho. El període d’inscripció havia començat mesos enrere i, pel que havien vist a internet i pel que els centres especialitzats els havien comentat, tenien fins a l’abril per fer tràmits, proves de nivell i presentar tota la documentació. Van optar per una agència que, a més de renom, disposava d’espònsors, és a dir, delegats en el país de destinació que seguirien de prop tant el Rodrigo com la high school i la família d’acollida. Van creure que, d’aquesta manera, el seu fill estaria més segur i ells podrien estar al corrent de qualsevol novetat o problema que es pogués presentar. I realment no es van equivocar: malgrat la diferència horària entre Richmond (EUA) i València, van poder mantenir comunicació amb ells sempre que ho van necessitar. Ho van fer per coses bones, però també per dolentes. Perquè, encara que va haver-hi moments molt bons, les dificultats no hi van faltar.

Ho explica Maribel Gea, mare del Rodrigo i una de les persones que van mantenir contacte amb l’agència i els espònsors. Recorda, per exemple, quan el van avisar només amb tres dies d’antelació que el seu fill havia de marxar i que ho havia de fer poc després que el curs hagués començat. També quan, un cop allà i sense conèixer el sistema educatiu nord-americà, va haver de decidir quines assignatures agafar i en quin nivell cursar-les. O quan el Rodrigo li va trucar espantat i li va explicar que es quedava sense família d’acollida i que els espònsors li havien comentat que, donada la dificultat de trobar-ne una altra, havia d’espavilar-se i preguntar al seu institut. Per sort, la mare del seu millor amic va acceptar fer-se càrrec d’ell i, així, la seva experiència a l’estranger, lluny d’acabar en desastre, va tenir un final feliç: el Rodrigo recorda la seva estada als Estats Units com un dels millors moments de la seva vida i la família nord-americana com una segona família.

Avui, dos anys després d’aquestes anècdotes, la Maribel ho té clar: tornaria a enviar el seu fill a estudiar a l’estranger, però, sens dubte, ho faria d’una altra manera. Intentaria buscar l’agència amb un any d’antelació i, sobretot, buscaria referències.

AMB TEMPS I INFORMACIÓ

Qui també recomana començar la cerca amb mesos i, fins i tot, anys d’antelació és la directora de The Georgian Manor House, Montserrat Viñamata. I és que, per a la responsable d’aquesta consultora amb més de 25 anys d’experiència en orientació educativa, aquest tipus d’estades no només han de perseguir l’aprenentatge o el perfeccionament d’un idioma, sinó també el desenvolupament dels talents nats de cada nen i l’adquisició d’uns altres que són fonamentals per al seu futur professional i per al seu dia a dia. I per a això no n’hi ha prou amb una setmana ni amb qualsevol agència. És important conèixer el perfil de cada alumne i, en funció de la seva personalitat, dels seus interessos i aptituds i del seu coneixement de l’idioma, buscar aquella experiència acadèmica que s’adapti més bé als seus gustos i necessitats.

Això si parlem d’estades curtes. En cas que es tracti d’un any o tot un cicle formatiu, els terminis i la necessitat de conèixer l’alumne en profunditat augmenten. També les exigències de les institucions receptores. Caldrà descobrir quins talents té l’estudiant i, d’acord amb aquests talents i la seva manera de ser i de relacionar-se, buscar el sistema educatiu i el centre escolar que permetin desenvolupar-los i, si així ho requereix, que tinguin en compte altres aspectes com poden ser la dislèxia, el TDA o les altes capacitats. I, esclar, presentar tota la documentació necessària i fer-ho segons el calendari educatiu que marqui el col·legi o high school. Perquè, en funció del país i del tipus de centre, els terminis i requisits canvien.

“Per entrar en segons quines institucions no n’hi ha prou trucant i preguntant si hi ha plaça. Cal presentar informes del centre on està estudiant, les notes de diferents anys...”, explica Viñamata, que entén que conèixer el perfil de l’alumne, a més de ser essencial per determinar els estudis a fer i el centre on cursar-los, ho és per decidir el tipus de residència que s’adapta millor a la personalitat de cada nen o jove. I és que ni tots estan preparats per viure en un internat ni tots ho estan per conviure amb una família. Dependrà de la seva capacitat d’adaptació, de la seva autonomia i, també, del tipus de residència o família d’acollida. No és el mateix una família irlandesa, en la qual la supervisió és elevada, que una d’alemanya, en la qual el nivell de responsabilitat del menor serà més elevat.

I, de la mateixa manera que no tots els nens estan preparats per viure al mateix lloc, tampoc tots ho estan per moure’s de manera autònoma o per estudiar a l’estranger. Per això és important que l’agència garanteixi el seguiment del menor els 365 dies de l’any i que, en cas de ser necessari, pugui acompanyar el nen en rutines com anar al metge, matricular-se o viatjar. I per això és clau, també, escoltar el nen. Si volem que gaudeixi de l’experiència i que aprengui tant un idioma com altres coneixements i valors, hem de respectar la seva voluntat i el seu estat maduratiu. És millor esperar un any o dos que obligar-lo a estudiar fora i que no vulgui repetir l’experiència.

QUÈ EN PENSA EL MENOR?

Viñamata i el centre que representa no són els únics que pensen d’aquesta manera. La psicòloga infantil i juvenil de l’Institut de Teràpia Multilingüe Sinews de Madrid, Asun Tena, és una altra de les professionals que posen l’accent en la necessitat de respectar la voluntat i el nivell maduratiu del menor. Perquè, encara que passar un període a l’estranger el pot ajudar a guanyar autonomia, a treballar en grup i a millorar l’autoestima, fer-ho sense que estigui preparat pot repercutir negativament en el nen. “Una cosa és convèncer, una altra obligar. Quan hi ha negatives i pors per part del menor i l’obligues a fer alguna cosa, la relació entre pare i fill es deteriora una mica. Hi ha pares que diuen que han d’obligar el seu fill a dutxar-se o a vestir-se, però aquí és diferent. Aquí hi ha una separació emocional i pel menor pot ser viscuda com un atac”, comenta Tena.

Però, com es pot saber si està preparat? Tal com explica aquesta professional, no hi ha una edat que ens serveixi com a referència. Un nen de nou anys pot estar preparat per estudiar a l’estranger i un de dotze pot necessitar uns anys més per fer-ho. Dependrà del seu nivell maduratiu, de les experiències viscudes i de les necessitats i pors que tingui. “¿Ha dormit a casa dels oncles i dels cosins? ¿Ha marxat de campaments? ¿És un nen que de tant en tant mulla el llit?”, pregunta Tena. Aconsella no sotmetre un infant a una experiència com aquesta sense haver fet aproximacions successives amb anterioritat i, sobretot, sense tenir en compte la seva personalitat. Ningú millor que un pare per saber com reaccionarà el seu fill en una situació similar.

Sense catalanoparlants ni hispanoparlants, però amb gent

Quan ens plantegem enviar el nostre fill a l’estranger per perfeccionar un idioma, cal que tinguem present que, ja sigui per modes o per la temporada de l’any, hi ha localitats i centres escolars en els quals el nombre d’hispanoparlants o catalanoparlants és més elevat i, per tant, les possibilitats que els nostres fills aprenguin l’idioma del país on residiran disminueixen. Perquè, no ens enganyem, si podem parlar en castellà o català deixarem el tercer idioma de banda. Per això, des de The Georgian Manor House es recomana que abans d’enviar els menors a estudiar a l’estranger ens assegurem bé que el centre escolar o la població on anirà el nostre fill no està ple d’estudiants catalans o de països on es parli la llengua castellana. També caldrà que tinguem present que, si ha de residir en un internat, el lloc haurà de disposar de prou interns durant tota la setmana i que, quan arribin els dies de festa, compti amb activitats per als residents. En cas contrari, correm el risc que els menors s’avorreixin i se sentin sols durant els dies lliures.