Artteràpia a l’escola

Fa tres anys la professora d’educació visual i plàstica de secundària Meri Arellano, formada com a artterapeuta, va plantejar un taller de suport emocional a l’aprenentatge. Era “una proposta innovadora”, assegura la directora de La Salle de Santa Coloma de Farners, Neus Martín, que encaixava en el Projecte de Diversificació Serrallonga i permetia treballar amb alumnes “des d’una altra perspectiva, utilitzant l’art per ajudar-los a millorar a nivell personal i, de passada, a nivell acadèmic”.

El Projecte de Diversificació Serrallonga inclou alumnes de tercer i quart d’ESO que, després de passar una selecció prèvia “des de tutoria i la comissió d’atenció a la diversitat de l’escola”, explica Martín, formen un grup reduït -enguany 13 alumnes- que surt del centre part del seu horari lectiu (“i aquesta és la principal característica dels projecte”) per treballar en empreses que l’escola ha seleccionat prèviament en funció dels interessos professionals de cada noi o noia. Cada setmana, dediquen 12 hores a realitzar tasques que se’ls encomanen des dels centres de treball, cosa que els permet tenir “el seu primer contacte amb el món laboral”. Les hores restants, treballen a l’escola amb un currículum adaptat per poder assolir les “competències bàsiques i graduar-se”. L’experiència és molt útil perquè fa que els alumnes se sentin “motivats i il·lusionats i esperançats en el seu futur i poder afrontar amb possibilitats reals d’èxit els seus estudis”.

Avesats, doncs, a treballar en solucions personals i especialitzades, es va engegar el projecte SuperArT, adreçat als alumnes de l’últim cicle de la secundària obligatòria: “Va dirigit a adolescents que solen ser alumnes amb dificultats d’aprenentatge, sovint acompanyades per desmotivació, baixa autoestima i desil·lusió acadèmica i a vegades també personal”, recorda la directora. Però, precisament perquè cada grup és diferent, cal plantejar-se uns objectius generals, que enumera l’artterapeuta Arellano: “Facilitar l’expressió d’emocions i conflictes, fomentar l’autoestima, i acompanyar l’alumne per integrar els conflictes en l’acte creatiu per aprendre a contactar amb les emocions i contenir-les i facilitar una manera d’expressar-se més equilibrada”.

UN ESPAI DE CONFIANÇA

Definits els objectius, es comença a treballar amb els alumnes. Per a Meri Arellano, “és vital crear un espai de confiança i confidencialitat on les emocions flueixin sense por a ser jutjades fora d’aquest espai compartit”. Aquest clima de sintonia és fonamental per poder desenvolupar qualsevol sessió d’artteràpia, que consta de tres parts: trobada, creació i, finalment, compartir.

En principi, aquesta part de creació és dirigida: l’artterapeuta ha de proposar activitats o materials per treballar. Però, de mica en mica, “la sessió va sent més lliure”, de manera que cadascú “pot acabar escollint la tècnica o el material” amb el qual vol experimentar. Arribar a aquesta fase és “molt important” perquè cada material té unes característiques i unes qualitats diferents que fan possible “una connexió sensorial”. Per exemple, hi ha materials “més fluids, que permeten una experiència més afectiva, i hi ha materials més sòlids, que permeten una experiència més cognitiva”. Durant la realització de l’obra plàstica, l’alumne es troba en un “estat d’experiència òptima”, és a dir, “manté un diàleg intuïtiu i sensitiu amb els materials i va donant forma a la seva autoexpressió”, explica Arellano.

Una de les característiques de l’artteràpia és que els materials plàstics permeten crear una obra que proporciona una continuïtat de moments o vivències efímers viscuts per l’alumne. Aquesta mirada retrospectiva sobre allò fet i allò sentit és el que l’haurà d’ajudar a contemplar la pròpia evolució al llarg del curs. Un procés en què la “llibertat creativa és imprescindible” perquè l’important és trobar un vehicle per fer aflorar els conflictes, encarar-los i resoldre’ls.

NO AVALUABLE

Els alumnes de 15 i 16 anys de La Salle de Santa Coloma de Farners treballen l’artteràpia en el marc de la matèria d’educació visual i plàstica, però Meri Arellano subratlla que “no és avaluable” perquè l’objectiu no són “les habilitats artístiques” sinó “crear, comunicar, millorar”. De fet, qualsevol persona és adient per fer artteràpia. Per aquest motiu, Neus Martín avança que de cara al curs vinent “s’està elaborant un projecte amb grups d’enriquiment, formats per alumnes d’alta capacitat i alt rendiment acadèmic a primària”, en què l’artteràpia tindrà un paper rellevant “juntament amb les noves tecnologies i la robòtica”. De moment, el Projecte SuperArT de l’escola, “que evoca la superació”, és un taller innovador en el camp pedagògic que fa de l’escola un centre pioner en la seva aplicació al conjunt de Catalunya.

UN CAS TIPUS. EFECTES DE L’ARTTERÀPIA

Els noms d’aquest cas tipus són simulats i les experiències també, però potser ajudaran a il·lustrar un cas d’èxit d’artteràpia. Així doncs, situem-nos.

Tenim un estudiant que es diu Andreu i té 16 anys. Té una família desestructurada i arrossega problemes conductuals i emocionals. No accepta l’autoritat i té hàbits perjudicials per a la salut, actituds apàtiques i rebels amb l’entorn, agressivitat amb els companys, conductes delictives i baixa autoestima. A l’inici de les sessions, intenta tenir el mateix rol que dins de l’aula: ser el líder del grup. Però no se’n surt. Intenta infondre por a la resta del grup, no respectar ningú, no permetre el diàleg. Fa obres però les destrueix perquè “no valen per a res” i “tot és una merda”. Reiterat aquest comportament a cada sessió, l’Arnau li etziba: “El teu comportament de superioritat és perquè et sents inferior”, unes paraules que el fan trontollar. L’ansietat de l’Andreu disminueix en les següents sessions i es va fent un lloc al grup. Comença a respectar els seus companys i es va guanyant també el respecte dels altres. A poc a poc, se sent més valorat i capaç d’encetar un diàleg amb els seus companys. És més, algunes de les seves aportacions són un element clau en l’evolució d’alguns col·legues. Les seves obres també canvien. Ja no les destrueix. Segueixen sent creacions efímeres perquè fa servir el seu cos com a llenç. L’únic registre que en queda són les fotos que li fan. Es mostra agraït, tot i que sap que no ho ha posat fàcil, se sent que se’l té en compte.