50 anys buscant la plenitud de l’alumne

L’any 1968, en un local del carrer Progrés del barri de Collblanc de l’Hospitalet de Llobregat, Josep Oliveras i Montserrat Ballús van iniciar el projecte de la seva vida: l’Escola L’Horitzó. Després que l’empresa on treballava Oliveras fes fallida i amb quatre infants a càrrec, les inquietuds socials que sempre havia mostrat la parella es van traduir en la fundació d’un centre educatiu amb un sistema pedagògic propi basat en l’experimentació directa i en els mètodes i tècniques de Maria Montessori i Célestin Freinet. Va ser tota una proesa per a l’època, però tots dos ho tenien clar abans de començar: l’alumne havia de ser el centre i s’hauria de realitzar d’acord amb les seves possibilitats innates, a través de la potenciació dels seus talents individuals i afavorint el pensament crític. “Vam plantar unes llavors en molt bon terreny, com hem pogut comprovar, que han anat fructificant gràcies a tota la gent que ens hem anat trobant pel camí i que ens ha ajudat, com ara mestres, pares, amics... Ara, l’arbre està fent el que volíem des d’un principi: pensar en el futur treballant les necessitats del present i tenint en compte que cada nen és el seu propi motor de l’ensenyament”, afirma Ballús en una visió retrospectiva des que L’Horitzó va desplegar les ales.

L’ALUMNE, AL CENTRE

“La idea que teníem nosaltres era que volíem un ensenyament personalitzat; a més, un dels nostres primers lemes, que volíem que ens definís, va ser 'Una escola en un barri per a un poble'. El que es feia aquí, pel que fa a la pedagogia, no és que no ens agradés, sinó que no ens acabava d’encaixar del tot. Com que ens faltaven eines per acabar de veure-ho clar, vam fer un primer viatge a l’escola de Freinet, a Saint-Paul de Vence, als Alps Marítims. Allà ens van ensenyar el que nosaltres vam considerar l’escola ideal. Era un somni”, explica Ballús.

Les tècniques de Freinet busquen superar el model d’escola tradicional i donen importància a les inquietuds dels infants a la vegada que fomenten l’exercici de la seva llibertat, l’esperit crític i la cooperació. A més, consideren la inclusió com una eina clau per superar les desigualtats socials. El matrimoni Oliveras-Ballús va fer diversos viatges a diferents escoles de França i del Regne Unit on s’havia implantat aquesta metodologia, que va inspirar la que encara ara se segueix a l’Escola L’Horitzó. “En aquell moment, aquí es parlava molt de Freinet i el seu 'Una escola per al poble', però a nosaltres el que ens interessava era veure com podíem ajudar els alumnes que passessin per l’escola a projectar el seu futur. D’aquí ve el nom de L’Horitzó: una recerca perquè cadascú trobi el seu”, assenyala Ballús mentre recorda els problemes que van tenir per passar la frontera espanyola amb el material comprat per implantar aquestes tècniques a Catalunya.

MÈTODES PIONERS

“El primer any va ser molt difícil arran de l’ambient polític i pedagògic de l’època”, recorda Ballús, que explica que van haver de fer molta publicitat casa per casa i que, a l’inici del primer curs, el setembre del 1968, només hi havia un nen matriculat. Però abans de Nadal ja havien arribat a la vintena, fins que la matrícula va augmentar tant que el local de l’Hospitalet es va quedar petit i van haver de traslladar-se a un altre edifici propietat de l’ajuntament. Ballús recorda que sempre que hi havia canvi de govern els posaven molts pals a les rodes per poder seguir fent la seva feina. “A nosaltres ens era igual que l’edifici fos d’un color o d’un altre perquè, evidentment, cadascú té uns sentiments i una manera de pensar, però la pedagogia ha de ser lliure, precisament per traspassar la llibertat de pensament als alumnes”, subratlla. Finalment, el trasllat definitiu va ser al convent de les Germanes Paüles, al passeig de la Bonanova. “Com deia el meu marit, va ser un regal pagant”, afirma Ballús, que també recorda una frase que li va dir el pare abat de Montserrat Cassià Maria Just mentre comentaven les dificultats que sempre havien tingut per tirar endavant els seus mètodes a l’Escola L’Horitzó. “Em va dir que la coherència comporta haver de superar molts problemes. I nosaltres sempre hem intentat ser molt coherents. De fet, hi ha molta gent que no entén com amb Franco ens van donar el permís per fer l’escola que vam fer”.

L’Escola L’Horitzó és una escola oberta en el sentit més ampli de la paraula. No només pels seus sistemes de treball, sinó també per l’espai físic que ocupa. Ballús explica que van tirar a terra els envans que contenien les portes de cada classe per afavorir els espais oberts i perquè les limitacions físiques no dificultessin la mobilitat dels alumnes. “El nen, abans i ara, es troba bé quan treballa amb seguretat. El fet que treballi dient avui em ve de gust fer llengua o avui em ve de gust fer matemàtiques o avui simplement em ve de gust pintar, dona un valor afegit a la capacitat d’aprendre, perquè com que ho ha triat ell, allà no s’hi pot adormir. El mestre ha de guiar i estar molt preparat i a l’aguait per saber què és el que en aquell moment li pot ser útil o no a l’alumne”, expressa Ballús.

“Per a un mestre vocacional, adaptar-se a aquesta metodologia és molt més gratificant que seguir la de l’escola que estandarditza. Tenir al davant uns recursos que et permeten treballar i sortir-te’n amb allò que t’has proposat amb aquell alumne, i tenir tots els elements que t’acompanyin, és molt més gratificant. Molt més que entrar en una classe i fer el mateix amb els 30 alumnes de la mateixa manera”, assenyala Anna Valero, actual directora de l’Escola L’Horitzó. La personalització de l’educació que s’hi imparteix exigeix un nombre reduït d’alumnes per classe. El centre té una sola línia des de la llar d’infants fins a l’ESO, on a cada grup hi ha un màxim de 24 infants per dos mestres. A part hi ha els especialistes d’anglès, música, teatre, escacs, robòtica i programació, esports, etc. “Tenim l’obligació de no marginar els nens de la societat on han de viure i, per tant, com a pedagogs, per exemple, ens és igual que aprenguin a llegir als sis anys que als vuit; l’important és que quan ho facin no només llegeixin, sinó que comprenguin i gaudeixin de la lectura”, afegeix Ballús.

COHESIÓ I IMPLICACIÓ

Els responsables del centre remarquen que cada jornada és diferent, partint de la base que cada dia s’adeqüen a les necessitats de l’alumne amb la intenció de maximitzar el seu potencial. “El que estàs buscant és que l’alumne arribi a assolir aquella llum que té dins i, per tant, els mètodes i les estratègies han d’estar al servei del moment”, apunta Valero. Els mestres tenen una forta implicació en aquest procés; tanta, que fan l’acompanyament dels seus alumnes durant tota la jornada, també en horari de menjador. “Allà es descobreixen moltes coses que en una classe seria més complicat, per exemple, el bullying. Al menjador es pot detectar des del primer dia”, assenyala Ballús. Per enfortir aquests llaços, ja des del 1969 l’Escola L’Horitzó va implementar les Jornades d’Aprenentatge a Fora (JAF). Cada curs, tot el centre marxa una setmana a un lloc del país per continuar els treballs iniciats a les aules, ajudar a l’equilibri emocional dels alumnes i afavorir la relació de confiança amb els mestres. Actualment, en el cas dels grups de tercer i quart d’ESO, les JAF duren quatre setmanes i es realitzen a la High Tech High de San Diego, a Califòrnia, amb la qual l’escola manté una aliança pedagògica.

HORARIS I DEURES PARTICULARS

Els horaris de l’Escola L’Horitzó són de 8.30 h a 17.30 h per a tots els alumnes. Entenen que en aquest horari l’infant té temps suficient per aconseguir tots els objectius que s’ha marcat i, per tant, fora d’aquestes hores pot fer coses que no tenen res a veure amb l’escola i gaudir de la família, els amics o les aficions que pugui tenir. “Són dues hores i mitja més a diari, que permeten aprofundir molt més en el coneixement i treballar d’aquesta altra manera perquè els alumnes reflexionin, coneguin, investiguin...”, explica Valero. D’aquesta manera, a L’Horitzó els alumnes no surten amb els tradicionals deures per fer a casa, sinó amb treballs de llarga durada tutelats pels mestres. La intenció és que adquireixin les habilitats i la responsabilitat per desenvolupar més tard, a l’ESO, tesines d’investigació científica.

El camí passa per ser, crear i estimar

“Una escola no pot parar mai d’innovar, de reinventar-se, d’adequar-se a la societat i al nen, i de donar totes les eines possibles perquè cada infant es creï el seu propi horitzó”, afirma Marc Oliveras, president de la Fundació de l’Escola Horitzó i fill dels fundadors del centre. Per aquest motiu el centre integra interessants projectes amb què complementa l’ensenyament que ofereix als alumnes. Entre d’altres, treballen la robòtica i la programació amb material Lego de manera transdisciplinar i multidisciplinar, ja que ho fan en anglès. “Seguim el model col·laboratiu perquè així treballen resolent un repte en equip. Un aprenentatge integrat en el currículum de l’escola, ja que apostem pel raonament lògic i matemàtic”, explica Anna Valero. “A banda d’excel·lents resultats acadèmics, el millor que tenim és la satisfacció de preparar cada persona perquè creï el seu propi camí. Per trobar un denominador comú, diria que tots els nostres alumnes són, sobretot, emprenedors. Són gent que vol ser i no estar, que crea i que estima. Aquest és l’èxit dels nostres alumnes”, diu Oliveras. Els seus pares es van avançar a un moviment que superava les escoles tradicionals. “Ara, aquest camí, que s’ha iniciat a grans volades amb l’Escola Nova 21, ja no té aturador. La societat és el que demana: posar el focus en la persona perquè sigui feliç”, rebla.