Els reptes de la reproducció assistida

Catalunya és el país més tardà de la Unió Europea, juntament amb Itàlia, en què les dones són mares per primera vegada, als 31 anys (segons dades de l’Idescat). L’estat espanyol el segueix de ben a prop amb una mitjana de 30,5 anys, segons l’estudi del Centre d’Estudis Geogràfics de la UAB 'La infecundidad en España, ¡¡¡tic-tac, tic-tac, tic-tac!!!' La principal conclusió és que una de cada quatre dones nascudes l’any 1975 no tindran fills, una infecunditat que es deu, sobretot, a la frustració del projecte reproductiu d’aquestes dones. Entre les causes que assenyala l’estudi hi ha l’alta tasca de desocupació i la precarietat laboral que acompanyen la vida fèrtil de les dones, la falta de suport públic a la maternitat i la tradició que encara recaigui el pes de la criança en les dones.

L’edat és la principal causa per la qual les dones accedeixen a tècniques de reproducció assistida. Segons el Centre d’Infertilitat i Reproducció Humana de la Clínica Corachan, en condicions normals, al cap d’un any de relacions sense protecció, una dona de 30 anys aconseguirà un embaràs en el 75% dels casos, mentre que a partir dels 35 aquesta probabilitat disminueix fins al 66% i, a partir dels 40, al 44%. La mateixa clínica situa entorn dels 37 anys la mitjana d’edat del moment en què les dones consulten les tècniques de reproducció assistida.

“Els temps canvien, la ciència evoluciona i les necessitats varien: les dones volen quedar-se embarassades més tard i també hi ha nous models de família”, explica la Dra. Ana M. Polo, coordinadora de medicina reproductiva de la Fundació Puigvert - Hospital de Sant Pau. A més, cal no perdre de vista que a la nostra societat “entre un 15% i un 20% de les parelles que busquen una gestació tindran problemes i moltes d’aquestes acabaran recorrent a tècniques per aconseguir-ho”.

NOVES TÈCNIQUES

El sistema de salut públic va modificar l’any 2016 el protocol per garantir que totes les dones tinguessin accés a la cartera de serveis de reproducció humana assistida (RHA), al marge de si era un problema d’infertilitat, si tenien parella o aquesta era femenina o masculina. Va determinar en cinc les tècniques que s’incorporaven: estimulació ovàrica, inseminació artificial del cònjuge o amb semen de donant, fecundació in vitro (FIV) amb gàmetes propis, FIV amb gàmetes donats, i preveu també cicles de transferència d’embrions congelats amb diagnòstic genètic preimplantacional i la preservació de la fertilitat per causes mèdiques. L’edat és un criteri d’exclusió en el programa públic.

REPTES, ÈTICA I FUTUR

La Dra. Polo assegura que a l’hora de buscar la primera gestació hi influeix l’edat, però també més problemes seminals i l’augment de patologies com ara “l’endometriosi, l’obesitat o la incidència i la supervivència de dones que pateixen un càncer abans dels 40”.

Les clíniques privades ofereixen un ventall més ampli de tècniques de reproducció. A part de les esmentades, alguns centres de referència com ara l’Institut Marquès o la Dexeus obren la possibilitat d’adoptar embrions, vitrificar òvuls, l’ovodonació o el mètode ROPA, pel qual una parella de dones poden desenvolupar la gestació l’una amb l’òvul inseminat de l’altra. Així, els avenços científics i la llei sobre tècniques de reproducció assistida han obert nous horitzons. Combinar la realitat de l’ajornament de la maternitat amb els criteris ètics que acompanyin l’avenç de la reproducció assistida és el gran repte de futur.

Un dol, una espera, decisions i un final feliç

La Montse va ser mare a finals d’estiu a través del sistema de la tècnica de reproducció assistida d’adopció d’embrions, una transferència d’un embrió fecundat i congelat. Va escollir aquesta opció perquè “tenia bons nivells d’èxit”, diu, però també perquè era més econòmica i per l’edat. Havia passat per fases anteriors. Amb trenta anys llargs es va plantejar congelar alguns dels seus òvuls, però amb la crisi al damunt va pensar que “encara era a temps de trobar parella i ser mare pel mètode tradicional”. Quan va tornar a informar-se’n li van dir que amb l’edat que tenia ja no era aconsellable. Va fer un dol, va assumir la situació i va persistir. Ara la seva filla té tres mesos. No ha sigut fàcil, però avui assegura que és “la millor decisió” que ha pres a la vida.