Tornar a l’elit després de l’embaràs

La Maj i en Gil tenen poques coses en comú. Ella viu als fiords noruecs i ell a la plana de Vic. Ella té uns 9 mesos i ell en té 16. Probablement no s’han vist mai però hi ha una cosa, no gens irrellevant, que els uneix: les seves mares són esportistes d’elit internacional, medallistes en curses de muntanya, que després d’haver passat per un embaràs i un postpart han reprès la competició d’alt nivell amb molt bones sensacions. La Maj Jornet Forsberg (a la foto de baix, amb els seus pares) és filla del català Kilian Jornet i la sueca Emelie Forsberg (33), campiona de les Skyrunner World Series el 2014 (campionat internacional anual de les curses de resistència a gran altitud) i de la Vertical Race del 2017. També té els rècords de pujada i baixada del Mont Blanc (7.53.12 hores) i del Mont Rosa (5.03.56 hores). Ha guanyat algunes de les principals proves, com la Pierre Menta, la Mezzalama i l’Ultra Pirineu. El mes de setembre passat, quan va tornar a la competició després de la maternitat, va quedar quarta a la Sky Pirineu, de 36 km i 2.600 metres de desnivell positiu.

Gil Pujol Comet (a la foto principal del reportatge, amb la seva mare) és fill de Marc Pujol i Anna Comet (36), atleta, entrenadora, traductora i periodista catalana, nena prodigi en esquí alpí (tenia només 6 anys quan es va classificar per al seu primer campionat d’Espanya), amb un extens palmarès en curses de muntanya i esquí de muntanya. Aquest 2019 ha signat una temporada excepcional i ha quedat primera a l’Everest Trail Race, la Desert Run i la Transrockies Run, i quarta a l’OCC-UTMB (Ultra Trail del Mont Blanc), la prova per excel·lència del trail running, en la modalitat dels 56 km.

L’Emelie i l’Anna expliquen com ha sigut el seu retorn a l’esport d’alt nivell després d’haver sigut mares, una cursa d’obstacles en el cas de moltes dones esportistes que són penalitzades professionalment si decideixen exercir un dret tan fonamental com tenir una criatura.

XARXA DE SUPORT

Diu Emelie Forsberg al seu llibre Córrer i viure que “l’skyrunning és tot un estil de vida i una actitud davant l’esport i la natura”. “Intento fluir”, ens diu. “Vaig començar entrenant-me suaument després de tenir la nena i quan ella va fer els quatre mesos em sentia molt bé físicament. Ara noto més el cansament, potser el fet de no dormir seguit i la lactància em comencen a passar factura. Però sé que creixerà de pressa i que podré posar-me en forma i entrenar-me més durament quan sigui el moment”, explica. “M’agradaria tornar a competir al màxim nivell, perquè córrer i passar temps amb la meva filla és el que m’agrada més”.

El seu retorn a la competició va anar acompanyat del suport dels seus patrocinadors, que li van fer costat en tot moment. “Em deien: «Segur que ja vols tornar? N’estàs segura?» Però jo notava que ja estava preparada, perquè conec bé el meu cos, i el fet de no sentir-me pressionada em donava molta tranquil·litat”. Combina entrenaments i maternitat amb la seva parella: quan l’un s’entrena l’altra té cura de la Maj i al revés. I sempre que poden surten junts a fer alguna activitat. “Sens dubte, està traient la millor versió de nosaltres mateixos. És com si hagués format part de nosaltres tota la vida. M’ha ensenyat de què va això d’estimar i ser feliç”, diu Forsberg.

“NO EM CONSIDERO CAP HEROÏNA”

A Anna Comet li costava pensar en la maternitat. Una dura lesió als 18 anys la va apartar de les competicions d’esquí alpí i va haver d’optar per l’esquí de muntanya i el trail running, un esport en què fa tretze anys que competeix. “Em va costar molt fer el pas, perquè ja ho havia perdut tot una vegada. Després de la lesió mai hauria imaginat tornar a l’elit esportiva. Pensava que si em quedava embarassada la meva carrera s’acabaria del tot”. Res més lluny de la realitat. Aquest 2019, amb el Gil ja amb 16 mesos, l’Anna ha signat la seva millor temporada pel que fa a resultats i se sent més forta que mai psicològicament. “El fet de poder compartir tot això amb el Gil i el Marc ha sigut molt gratificant. Saber que ells hi són em descarrega de pressió i, alhora, m’he tornat molt més eficient, perquè he volgut arribar a tot arreu amb menys temps del que tenia abans”.

Igual que Forsberg, Comet també va comptar amb el suport de patrocinadors, família i equip, que li van fer costat en tot moment. Assegura que, a diferència de fa alguns anys, avui no és estrany veure mares a l’elit del trail running. De fet, entre les cinc millors marques del campionat d’Espanya d’aquest any, quatre són de mares. I passa el mateix al campionat del món, en què de les vuit representants de la selecció espanyola sis són mares. ¿És possible, doncs, tornar a l’elit després d’haver sigut mare? “Sí”, diu Comet, tot i que encara hi ha molta feina a fer. “Vaig fer públic el meu embaràs i la meva maternitat per normalitzar el que considero normal, no soc ningú excepcional. Els referents que tinc del meu esport que havien sigut mares eren superdones, supermares i superesportistes. Això no ens porta enlloc. Cal reivindicar que ser mare i esportista és una cosa normal”, diu. La societat, explica Comet, està preparada per entendre-ho, tot i que no signifiqui respectar-ho. “Que sigui la mare la que se’n va de viatge mentre el pare es queda amb la criatura, hi ha qui no ho entén. Et diuen: «Te’n vas? I amb qui es queda el nen?» Si fos al revés segur que no ho preguntarien. I per això has de tenir molt clar que no estàs fent res dolent, perquè d’alguna manera et transmeten que abandones el fill. Me’n vaig i torno, és la meva feina. M’agrada que el Gil entengui amb normalitat que qui se’n va pot ser la mare o el pare, que qui l’alimenta és l’un o l’altre, que qui el porta al metge és l’un o l’altre. M’agrada pensar que és natural que hi hagi mares que se separin dels fills durant un temps i per això no em sento menys mare”, afirma Comet.

UNA CURSA D’OBSTACLES

Ser mare i mantenir-se en l’elit esportiva no és un camí fàcil. Moltes dones han viscut en pròpia pell situacions discriminatòries amb l’objectiu d’apartar-les de la competició pel fet de voler quedar-se embarassades o d’ajornar en el temps aquesta voluntat: clàusules antiembaràs, acomiadaments de clubs, pèrdua de patrocinadors i d’ajudes econòmiques, dificultats en la conciliació, mòbing maternal (violència psicològica cap a les dones embarassades perquè abandonin voluntàriament la feina), etc. En el seu TFG Mares esportistes: una cursa de fons contra la discriminació, la periodista Judit Fernández Barranco explica amb tota mena d’exemples i detalls aquesta mena de coaccions. Ella és jugadora d’handbol i afirma que també ha patit discriminacions de gènere: “La maternitat es continua percebent com el final de la carrera esportiva d’una dona, perquè es creu que després no podrà tornar. Però hi ha estudis que demostren que moltes atletes olímpiques se senten millor físicament després del part que abans de l’embaràs”, explica.

Ella mateixa n’esmenta unes quantes al seu estudi: “La piragüista basca Maialen Chourraut, amb una nena de tres anys, aconsegueix l’or olímpic en la modalitat d’eslàlom K1 als Jocs de Rio 2016. La nedadora Teresa Perales, mare l’any 2010, obté sis medalles als Jocs Paralímpics de Londres 2012 i quatre més als de Rio. La judoka Marta Arce, és bronze als Paralímpics de Londres amb un nen de sis mesos. I l’atleta Núria Fernández es proclama campiona d’Europa de 1.500 metres tres anys després d’haver-se quedat embarassada”. A aquests exemples hi podríem sumar els de la nedadora de sincronitzada Gemma Mengual, que va competir als Jocs de Rio sent mare de dues criatures; la gimnasta Oksana Txusovitina, que competirà als Jocs de Tòquio 2020 amb 43 anys i un fill de 19, i la selecció espanyola d’handbol, que ha competit al Mundial del Japó amb tres mares a l’equip i, com que són jugadores en clubs estrangers, han denunciat la desprotecció que viurien si juguessin en clubs espanyols.

Quan conciliar esdevé el problema

La ciclista Leire Olaberría riu quan li demanem que ens expliqui el seu cas: “Ara és fàcil resumir-lo”. El seu fill Javier acaba de fer tres anys. Ella el va tenir amb 39 i no s’imaginava que després de l’embaràs podria tornar a competir. Però amb un nadó de només 4 mesos, Olaberría va tornar a la competició. Els problemes van arribar quan la selecció estatal la va convocar i ella va demanar conciliar viatges amb la lactància materna, és a dir. portar el bebè amb ella per poder donar-li el pit. “Tot eren problemes. He denunciat la poca humanitat que vaig rebre”. Olaberría va denunciar el tracte discriminatori assessorada per María José López, advocada especialista en dret esportiu: “Tot i que hi ha més pressió social, encara hi ha una falta de sensibilitat en l’esport d’elit per acceptar que una esportista vulgui ser mare. Ens movem en un àmbit molt conservador”.