Hem triat parir a casa
Cada any s’atenen a Catalunya uns 400 parts a casa, una opció minoritària. Entre els motius per optar-hi hi ha la voluntat de tenir un part cent per cent respectat
Maria Sales no va tenir una bona experiència en el seu primer part, en un hospital públic de Barcelona. “No diria que va ser un part horrible, perquè conec experiències molt pitjors, però no va ser prou respectat”, lamenta. Durant moltes hores no li van permetre moure’s, tot i el dolor que sentia mentre dilatava, i no es va sentir correctament informada d’algunes decisions mèdiques. Per això, quan va saber que tornava a estar embarassada, ella i la seva parella van decidir que pariria a casa amb un equip de llevadores a domicili. Tots dos estaven a l’atur i no podien assumir el preu del servei, que a Espanya no està inclòs a la Seguretat Social. Així que van decidir obrir una campanya de microfinançament per pagar els 2.300 euros que els costava. Van demanar-ne 3.000, per cobrir també les recompenses que donarien als participants, i en total van rebre’n 3.395.
La Maria, de 33 anys, no és l’única catalana que ha engegat una campanya de microfinançament per pagar el seu part domiciliari. I és que Catalunya és una comunitat pionera en aquesta pràctica. Dels aproximadament 700 parts a casa que s’atenen cada any a l’Estat, uns 400 són aquí, i de les prop de 120 llevadores que s’hi dediquen, el 50% ho fan a Catalunya. Però segueix sent una opció minoritària. Ja sigui per desconeixement, per la por que alguna cosa vagi malament o per l’alt cost que té, només un 0,5% de les catalanes pareixen a casa. Tot i això, l’Organització Mundial de la Salut ho veu segur i recomanable, i en molts països europeus, com Anglaterra i Holanda, està subvencionat per l’Estat.
Inma Marcos forma part de l’equip de llevadores Néixer a Casa, que va atendre el part de la Maria. D’ençà que va decidir deixar la seva feina a l’hospital i fer el salt als domicilis, ara fa 15 anys, ha notat un augment en la demanda d’aquests serveis i creu que és perquè hi ha més informació per decidir. “Abans, la majoria de les nostres clientes decidien parir a casa perquè havien tingut un primer part a l’hospital traumàtic. Però cada vegada atenem més dones que pareixen per primer cop”, explica. El perfil més habitual són dones amb un alt nivell d’estudis i molta informació sobre l’embaràs i el part. “Això que són hippies és un mite!”
QUI POT PARIR A CASA?
Per poder optar-hi cal que l’embaràs sigui de baix risc i amb un sol bebè en posició cefàlica, és a dir, amb el cap col·locat cap a baix. El pis ha d’estar net, tenir aigua corrent calenta, possibilitat d’escalfar l’ambient i estar a menys de mitja hora d’un hospital, per si finalment calgués fer un desplaçament d’urgència, apunta Marcos. Per tenir-ho tot previst, el seu equip prepara un pla de trasllat setmanes abans de la data de part. “Acordem a quin hospital anirem si cal, amb quin cotxe ho farem i qui conduirà. Així no hi hem de pensar més i, si sorgeix la necessitat, tothom sap què ha de fer”. Aquesta situació extrema no es dona sovint: dels aproximadament 600 parts que ha atès l’Inma a domicili només un 12% han acabat a l’hospital, la majoria perquè el part s’havia estancat o per esgotament de la mare, assegura. El 4,8% del total han acabat en cesària, una xifra molt per sota del 25% de cesàries que registren els hospitals espanyols.
Contra el que es podria pensar, Marcos defensa que parir a casa té menys riscos que fer-ho a l’hospital perquè com més s’intervé en aquest procés fisiològic més possibilitats hi ha que alguna cosa no vagi bé. “L’hospital no és el lloc ideal per parir. En canvi, sí que ho és el que més s’assembla al moment en què es va concebre el bebè: un espai amb intimitat, poca llum, tranquil·litat i escalfor”, defensa.
La presidenta de la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia, la doctora Elena Carreras, coincideix que la mare ha d’estar al màxim de tranquil·la durant el part i admet que “en alguns casos” s’ha medicalitzat massa el procés. La doctora planteja que encara que per a la mare parir a casa no té un risc afegit, sí que hi pot haver riscos per al nadó. Per això Carreras aposta per promocionar cases de parts als mateixos hospitals, liderades per llevadores i situades al costat dels quiròfans per actuar ràpidament si sorgeix cap complicació.
Mentre la conselleria de Salut estudia implantar aquest model per afavorir una atenció menys intervinguda, a Catalunya ja existeixen dues cases de part privades: Aura Naixement, a cinc minuts de l’Hospital d’Igualada, i Migjorn, a deu del de Manresa. La llevadora Cristina López treballa en aquesta última casa, que en 15 anys ha atès més de mil parts. Contractar amb ells l’atenció a l’embaràs, el part i el postpart costa 2.000 euros, que López considera “barat, tenint en compte tot el que inclou”: la disponibilitat de les llevadores a qualsevol hora del dia, que el mateix equip atengui el part les hores que calgui, visites mèdiques il·limitades d’una durada mitjana de dues hores, sessions de massatge i contacte telefònic continuat.
PERÒ ÉS SEGUR?
El preu pot suposar una barrera per a moltes famílies, però també ho és la por als possibles problemes durant el part. Per a López, part d’aquesta por és deguda a la falta d’informació sobre el desenvolupament del part. “Molta gent no sap que parir a casa és igual o més segur que el part hospitalari, i que té un nivell més alt de satisfacció per a les mares”. A casa, per exemple, la majoria d’equips de llevadores atenen en parella, amb la qual cosa doblen la ràtio recomanada per l’OMS d’una llevadora per partera que gairebé mai s’assoleix als hospitals, on de vegades es treballa amb només una professional per a tres o quatre dones. “Hi ha qui qüestiona el part a casa per si es produeix una emergència que requereix un quiròfan immediat, però a la vegada tenen la falsa percepció que els hospitals són totalment segurs”.
De fet, López assegura que quan es produeix una complicació, els quatre ulls de les llevadores domiciliàries són capaços de detectar-la abans que a l’hospital. I, en cas de necessitar un trasllat, contacten amb el centre per explicar la situació i que rebin la mare i el nadó de seguida i preparats. “A l’hospital, mentre es detecta el problema, es reuneix el personal i es prepara el quiròfan també passa una estona. No són actuacions immediates”. A Migjorn, el 20% dels parts acaben en un trasllat al centre mèdic, un 85% dels quals per desig de la mare davant de la falta de progressió del part “i no per situacions urgents”. Del total de parts que han atès, el 10% han acabat en cesària a l’hospital.
L’Inma Marcos no amaga que a la seva carrera s’ha trobat amb complicacions. El 2005 una mare li va trucar perquè era a casa i havia començat a dessagnar-se per un despreniment de placenta. “Vam anar-hi corrents i la vam portar a l’hospital, on va arribar inconscient”, i després d’una transfusió de quatre bosses de sang, se’n va sortir. El mateix any va haver de reanimar un bebè que va néixer amb una volta de cordó mal format. I el 2012 va haver de traslladar a urgències un nadó acabat de néixer perquè s’ofegava cada pocs minuts. “A l’hospital van trigar tres hores a descobrir que li faltava l’esòfag. No ho havien detectat a les ecografies, però amb una operació es va solucionar”. En tots tres casos creu que el fet que la família tingués contractat un equip de llevadores a domicili va ser una sort i els va ajudar a reaccionar de pressa.
Marta Busquets, advocada de l’Associació Catalana per un Part Respectat Dona Llum, subratlla que “parir a casa no vol dir fer-ho sola, sinó amb un equip de llevadores expertes i amb l’instrumental necessari per afrontar les situacions que es puguin produir i l’opció d’anar a l’hospital si alguna cosa no va bé”. Per a Busquets, el que és important és que totes les famílies puguin decidir lliurement i amb informació. A més, aposta per la inclusió a la Seguretat Social, ja que “si té lloc en les condicions adequades, millora els resultats de morbiditat maternoinfantil, descarrega de feina els hospitals i és més econòmica”.
El part domiciliari a Europa
El part a casa està finançat per la Seguretat Social a França, Islàndia, Noruega, Dinamarca, Alemanya, Itàlia, Àustria i el Regne Unit. En aquest últim cas, a més, es tracta de l’opció recomanada pel ministeri de Sanitat per a embarassos de baix risc, en funció d’un estudi de la Universitat d’Oxford.
