Uns dies En família

A vegades pares preocupats em pregunten per què els seus fills petits ploren desesperats quan tornen a l'escola bressol després de les vacances de Nadal.

e

És com si anés enrere, em diuen. Va començar al setembre, només va plorar una mica els primers dies, l'adaptació va ser bona, la senyoreta ens deia que estava contenta i s'ho passava bé. Però va ser tornar al gener i tot ha canviat. Plora desesperada quan l'hi portem, "Col·le no, col·le no", i quan surt està moixa, malhumorada, i no sembla que millori. Fa dues setmanes que dura. La situació em recorda les advertències dels partidaris dels mètodes per "ensenyar els nens a dormir", aquells de "deixar-lo plorar un minut, tres minuts...". Diuen que si una sola nit cedeixes i deixes que el nen vingui al teu llit, perdràs tot el que havies guanyat i hauràs de començar l'ensinistrament des del principi.

e

Aquella nena, quan va començar l'escola, va plorar una mica. Però la fermesa de pares i mestres la va convèncer que no hi havia opcions. Més que adaptar-se, es va sotmetre. "No hi ha res a fer, m'hi portaran igual, el món és així, val més que passi aquestes hores jugant". Però, de cop i volta, ha descobert que sí que hi ha opcions. "Més de dues setmanes sense anar a l'escola. Sóc amb el pare, o amb la mare, o amb els avis, o amb els tiets. Resulta que, si s'hi esforcen una mica, sí que em poden cuidar ells, no necessiten portar-me a la llar d'infants. No és tan imprescindible com em volien fer creure. I ara volen que hi torni?"

e

El cas és que els nens prefereixen ser a casa que a l'escola, prefereixen ser amb els seus pares i avis que amb els mestres. Els nens grans toleren bé l'escola (però continuen preferint les vacances); per als petits (sobretot per sota dels tres anys) la preferència és més marcada, i alguns clarament pateixen a l'escola. De fet, em preocuparia que no fos així; si em diuen que un nen de dos anys prefereix ser ac l'escola que amb els seus pares, em demano quin tipus de pares deu tenir... I ara què fem? Bé, caldrà prendre una decisió. Vostè és el pare o la mare. El seu fill està patint. Cada dia plora desesperat. Vostè mateix n'ha observat les conseqüències. ¿De debò necessita que algú li digui el que cal fer?

e

A Alemanya, a Noruega, a Finlàndia, molt pocs nens van a l'escola abans dels tres anys. Que nosaltres no tinguem els mateixos drets laborals no ens eximeix de tenir cura dels nostres fills, igual que l'absència d'una sanitat gratuïta no ens eximiria de portar-los al metge si tinguessin febre. Ho fa més complicat i molt més car, però no impossible. És el nostre fill, ens necessita.