“La cultura ha de ser un hàbit”

Aviat apareixerà el tercer número d’El Culturista. La revista surt en paper cada dos mesos i la Caterina m’ajuda molt a distribuir-la. Quan ho faig carrego el cotxet de revistes i me’n vaig a visitar els punts de distribució, que són tota mena de botigues relacionades amb els nens, i la veritat és que la gent t’atén millor quan vas amb una criatura, es mostra molt més tendra. És una passada com canvia anar a un lloc sola o amb la nena.

Defineix El Culturista

Hi ha un boom d’activitats pensades per a la família. La cultura s’ha convertit en oci familiar i El Culturista tracta d’oferir una mica d’ordre, d’establir un criteri de qualitat en tota l’oferta cultural per a nens d’entre zero i deu anys.

Com ha sigut ser mare?

No ha sigut cap gran revelació. La vida ha canviat, especialment en l’aspecte logístic, però hi ha dones que descobreixen que són creatives i que fent disfresses s’ho passen teta. A mi tot això ja m’agradava.

Quins principis et guien?

No penso gaire en grans principis. Tinc coses clares, com ara que quan es menja es menja. Una cosa és menjar i una altra jugar. O que no em vull avorrir amb ella. Són coses elementals. No em plantejo coses més enllà.

M’agraden aquestes frases. El pare deia: “No es pot entendre tot”.

A mi em deien: “Quan tinguis fills ja manaràs”.

O: “Ja ho entendràs quan siguis gran”.

I sí que tard o d’hora ho acabes entenent.

Què feu juntes?

No fa gaire vam anar a fer esquí de fons. Ella i jo anàvem en trineu. Però sovint les activitats més divertides són les més senzilles, com anar al parc amb una pilota: li agrada molt xutar. O quedar amb amics que també tenen nens. Aquí, en aquest lloc on m’entrevistes, a la Llibreria Calders, vam fer la primera festa d’ El Culturista, una festa plena de nens.

Parla’m dels nens i la cultura.

L’etiqueta cultura es va fent feixuga a mesura que el nen es fa gran. Quan són petits, els nens s’ho passen bé amb tot i agafen llibres espontàniament. Per què desapareix aquesta curiositat? Alguna cosa deu passar perquè un nen de tretze anys ja no vulgui obrir un llibre. Com a editora de llibres infantils vaig observar que als tretze es perden molts lectors. Més nois que noies. I passa una cosa molt curiosa, que es perden lectors en català que només recuperes en castellà.

El llibre esdevé un objecte que genera culpa.

Quan ets petit un llibre és una sorpresa i a partir d’un moment sembla més una obligació. Passa el mateix amb els museus o altres usos culturals. Tant és que els pares siguin voluntariosos. Potser passa una cosa tan senzilla com que a mesura que els nens creixen van rebent més inputs, disposen de més opcions per omplir el seu oci.

Com s’ha d’encarar la cultura amb nens petits.

Cal fer coses que agradin als pares. Això és així en tots els àmbits. Com vols demanar al fill que mengi verdura si tu no en menges? Amb la cultura passa el mateix. Potser Bach és molt pedagògic, però a casa no l’escoltem. La cultura s’ha d’ensenyar com un hàbit més, com una cosa quotidiana.

Bach és sedant, trobo.

Quan algú té una afició esportiva, ciclisme o futbol, no es planteja canviar-la pels fills. Però amb la cultura sí que passa. Hi ha pares que creuen que han de canviar els hàbits culturals per educar millor els fills i ho trobo absurd. ¿Oi que quan som pares no ens obliguem a fer ciclisme? ¿Doncs per què hem d’obligar-nos a escoltar música clàssica o mirar pintura barroca? La cultura no es pot transmetre així, ha d’interessar de veritat als pares. No ha de ser una càrrega. S’ha de transmetre sense que representi un esforç.