Els secrets del cervell infantil

Si sou pares, és probable que a la pregunta “Com et sembla que és el cervell del teu fill?” una resposta comuna podria ser: com una esponja. No és que sigui una idea desencaminada però posa de manifest el desconeixement general sobre com funciona el cervell d’un infant. Dos títols recents proposen fórmules per recórrer un viatge fascinant cap a un munt de coneixements i estratègies interessants: El cerebro del niño explicado a los padres, d’Álvaro Bilbao (Plataforma Editorial), i El cervell del nen, de Daniel J. Siegel i Tina Payne (Viena Edicions).

Álvaro Bilbao, doctor en psicologia i neuropsicòleg, afirma en la introducció del seu llibre que educar és “una responsabilitat” i un dels actes “més transcendentals de la vida”. La paternitat i maternitat comporta responsabilitats a tres escales: la de la guarda -nutrició, higiene i protecció-, l’econòmica i l’educativa. Defineix educar com “acompanyar el nen en el seu desenvolupament cerebral perquè un dia el cervell li permeti ser autònom, aconseguir fites i sentir-se bé”. I admet que, tot i semblar senzill, la majoria de pares desconeixen “el funcionament bàsic cerebral, com es desenvolupa i com poden acompanyar la maduració”. Per això, Bilbao defensa que és en la “seguretat, la protecció i l’estimulació que ofereix la família on descansa tot el desenvolupament cerebral”.

Una de les tesis en què es fonamenta el llibre és que cada infant té tendència a assolir el seu potencial natural. Per explicar-ho, recupera la piràmide de Marslow, artífex de la psicologia humanista que, a mitjans del segle XX, va discrepar de les dues escoles preponderants: la de la psicoanàlisi -defensava que l’ésser humà estava condicionat per desitjos i necessitats inconscients- i la del conductisme -que posava l’accent en el paper de les recompenses i els càstigs per influir sobre la conducta i la felicitat-. Així doncs, aquesta piràmide situa a la part baixa les necessitats vitals, la seguretat, l’amor i el sentiment de pertinença, més amunt l’autoestima i la confiança, i culmina el vèrtex superior amb l’autorealització. Bilbao ho tradueix en la idea que “un nen és com un arbre”; el que no podem saber és quina mena d’arbre serà.

L’'ABC' DEL CERVELL

L’'ABC' DEL CERVELL

Bilbao sintetitza en tres idees com funciona el cervell. Un nadó, quan neix, té gairebé tots els cent mil milions de neurones que tindrà quan sigui adult. Ara bé, la principal diferència entre el cervell d’un nen i el d’un adult són els trilions de connexions que hauran fet entre si, que, al final, són l’aprenentatge i l’experiència que anirà adquirint.

El cervell es divideix en tres estructures, que responen a l’evolució: el cervell reptilià, el més primitiu, el que s’ocupa de la supervivència i fa funcions bàsiques com respirar, estar desperts o dormir, notar la temperatura o tenir gana; el cervell emocional, que van desenvolupar els primers mamífers i distingeix entre emocions agradables i desagradables; i, el cervell racional o superior, que distingeix els humans dels animals perquè dóna consciència d’un mateix i ens permet comunicar-nos, raonar, posar-nos en el lloc de l’altre i prendre decisions.

L’altre element que cal tenir en compte són els hemisferis en què es divideix l’escorça cerebral, la part més externa del cervell. La part esquerra és la de l’ordre: és lògica, literal, lingüística i lineal (permet ordenar i fer seqüències); la més racional. La part dreta és holística i no verbal; la responsable d’enviar i rebre missatges per comunicar-nos, com les expressions facials, el contacte visual, el to de veu, la postura, la gesticulació. En lloc de detalls busca la imatge global, el significat i la sensació d’una experiència i registra imatges, emocions i records. És la més intuïtiva i emocional.

QUAN INTERVENEN?

QUAN INTERVENEN?El cervell té dues parts per una raó: “Perquè cada costat s’especialitza en unes funcions i així pot aconseguir objectius més complexos i executar tasques més complicades i sofisticades”. Fer servir només el costat dret o l’esquerre “seria com provar de nedar amb un sol braç”. Així ho expliquen els autors d’ El cervell del nen, Daniel J. Siegel i Tina Payne Bryson.

Bilbao afirma que en un nen qui mana és el cervell reptilià i l’emocional. Fins a l’any, els pares només poden interaccionar amb el cervell primitiu del seu nadó. Poca cosa més es pot fer que consolar-lo i satisfer les seves necessitats. A partir de l’any, l’emocional comença a prendre protagonisme i no és fins al tercer any quan comencen a aparèixer la raó, la intuïció i la voluntat. Els autors Siegel i Bryson ho sintetitzen amb l’aparició del “Per què?”. Quan apareix constantment “ja saps que el costat esquerre agafa força”.

Tant al llibre d’Álvaro Bilbao -que busca fugir dels fonamentalismes i, en canvi, donar eines per a una educació equilibrada que presti la mateixa atenció al cervell emocional que al racional- com al dels nord-americans Siegel i Bryson -que passa per “evitar viure una riuada o un desert emocional”-, l’objectiu és insistir en la necessitat d’equilibrar i entendre que totes les reaccions dels fills tenen una explicació científica.

5 EINES INFAL·LIBLES

5 EINES INFAL·LIBLES

Bilbao determina cinc eines bàsiques per contribuir al “desenvolupament cerebral equilibrat”. La primera passa per motivar la conducta per establir regles del joc sabent que els nens imiten per a bé i per a mal. Les “neurones mirall assagen molts comportaments i programen respostes”: per exemple, si és important que el teu fill sigui sincer, sigues sempre sincer amb ell. També recomana “compensar” aquestes conductes mostrant reconeixement o dedicant-hi temps. També indueix alternatives als càstigs per no posar l’atenció en la conducta negativa, que produeix efectes adversos com ensenyar que castigar és una manera vàlida de relacionar-se amb els altres i fa aparèixer la percepció de culpa.

També és fonamental posar límits per “coartar les conductes no desitjades: ajudar el nen a l’autocontrol i a buscar alternatives perquè aprengui a ser més flexible i adaptable”. Ara bé, Bilbao distingeix entre els límits “inamovibles, els que són importants per al benestar i els que ho són per a la convivència”. I recomana no sentir-se culpable per establir-los i fer-ho amb la mateixa “fermesa, calma i afecte amb què fas un petó”. L’empatia, o capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, produeix una sintonia entre el cervell racional i l’emocional, mentre que basar les relacions en una bona comunicació permet a un infant connectar “idees, pensaments i emocions”. Memòria, concentració, abstracció, coneixement de l’entorn, autoregulació i llenguatge neixen dels diàlegs entre pares i fills.