Ningú et prepara per a un fill prematur

BarcelonaSegurament hauria d’haver escrit aquestes línies coincidint amb el 17 de novembre –Dia Mundial del Nen Prematur–, però en aquesta família ja hem après que fer les coses quan toca no és el nostre fort. Jo era d’aquelles futures mares que em negava a planificar excessivament el part del meu primer fill. No havia pensat si volia o no l’epidural o si li donaria el pit, només pensava en quina carona tindria i en com seria poder-nos mirar per primer cop. “La resta –em deia– ja ho anirem veient en funció de com vagi”.

El que no imaginava és que trencaria aigües tot just complir-se la setmana 33, quan tornava a casa en autobús –i sort que el judici que cobria aquell dia va acabar abans del previst–. Ningú et prepara per al que suposa una cesària d’urgència, sense el pare de la criatura al costat –no em puc imaginar tampoc el que va suposar per a ell la incertesa d’esperar en una sala annexa patint pel fill i per la mare, al costat d’uns pares que s’acaben de convertir en avis mentre pateixen tant o més que tu–, no et diuen que potser no te’l podran posar damunt del pit tot just néixer, que t’hauràs de conformar amb una primera mirada amb ell de lluny, mentre tothom corre a preparar la incubadora i a tu et cusen, i que, en lloc de gaudir del que tothom et diu que és l’experiència més brutal de la teva vida, tu patiràs perquè ningú et sap dir res, mentre sents com la porta es tanca i les infermeres se l'enduen a tota pastilla. “Està taquicàrdic, ha arribat justet”. El xoc és tal que hi ha molts moments que no recordo.

La nostra petita tribu

Tampoc et preparen per estar a l’habitació amb el bressol buit, per no veure’l les primeres hores de vida i per haver-te de treure primer el calostre i després la llet i que el pare baixi el potet tres pisos més avall, on hi ha la unitat de neonats. Et conformes per força amb donar-li la maneta a través de la finestreta mentre ell s’agafa amb força al teu dit. Aprens que no tothom torna a casa amb el seu nadó en braços, a dormir sense ell, a despertar-te cada tres hores per fer servir el llevallets mentre mires fotos seves, en lloc de donar-li el pit, a canviar-li els bolquers entre cables, a gaudir dels petits moments pell amb pell mentre sents de fons el soroll dels monitors. Saps que són les braquicàrdies, el peses abans i després de donar-li el pit o el biberó, mentre celebres cada gram de més i cada hora sense una alteració al monitor. “Al teu ritme, petit”, li dius, mentre avorreixes la paraula paciència. Assumeixes que no pots compartir amb altres mares i pares normals la teva experiència quan ells s'amoïnen per no estar al percentil exacte (un altre dels mites que caldria abolir) i tu saps que el teu petit ni tan sols entra a les corbes.

Però també descobreixes una petita tribu entre els que estan amb tu en aquella unitat de neonats, pares que ho estan passant pitjor que tu, però que no dubten a abraçar-te quan et desmuntes, i metgesses i infermeres que són àngels de la guarda. Aquella unitat de neonats de Sant Pau es converteix en la primera casa del teu fill, i aquelles professionals, en el puntal de la teva vida en aquells moments. Mai us podré donar prou les gràcies. I quan torna a arribar el 17 de novembre abraço ben fort en Nil, mentre en silenci li dono les gràcies per haver-se convertit en un petit superheroi sense capa tot just néixer, però també per celebrar com vam ser d’afortunats i per recordar els que van lluitar tant o més i ara brillen com petites estrelles guerreres cada nit. Fos com fos, aquell va ser el naixement del nostre petit.