Elogi de la família imperfecta
El dia 11 vaig tenir la fortuna d’assistir a la presentació de l’AFAEC, la Federació d’Associacions de Mares i Pares de l’Agrupació Escolar Catalana. El problema és que primer vaig dir que sí i després em van proposar el tema: la intel·ligència emocional. L’acte va tenir lloc a les Cotxeres de Sants. Vaig fer una xerrada de mitja hora i després em vaig sotmetre a l’interrogatori de tres grans persones: Roger de Gràcia, Anna Manso ( la pitjor mare del món ) i Francesc Canosa. Hi havia gairebé 500 pares assistents, disposats a desmentir la tesi que les famílies han dimitit de les seves funcions.
Bàsicament vam parlar del luxe de ser uns pares imperfectes, és a dir, humans. No crec que ni l’escola ni la família disposin d’una ciència que els pugui estalviar l’equivocació. Més aviat s’esdevé que en les coses humanes, en general, la urgència dels problemes a resoldre és més gran que la nostra intel·ligència disponible, així que hem de prendre decisions a les palpentes i després atenir-nos a les conseqüències. Tot seria més fàcil si el segon fill fos el primer, però les coses estan fetes de manera que hem d’anar aprenent dels nostres errors.
El que ens ha de preocupar no és com ser uns pares perfectes, sinó com compensar la nostres reiterades i inevitables imperfeccions. Tenim la sort que aquesta és la funció de l’amor, aquest lligam estrany que ens permet estimar i ser estimats malgrat les nostres òbvies imperfeccions, oblidar els greuges i mantenir-nos fidels a les paraules donades.
Un nou dret
L’amor no evita que ens equivoquem, però ens permet riure’ns-en després, en recordar les nostres ficades de pota. Cada vegada ho tinc més clar: uns pares han fet una bona feina si tot el que van fer malament en lloc de deixar ferides sagnants en els fills proporciona motius per a la ironia rememorativa. Una bona família és aquella capaç de conviure amb les seves neurosis inevitables sense gaires estridències. Una bona llar és aquella que acull moments tant d’infelicitats trivials com de satisfaccions casolanes.
Jo afegiria un nou article als drets de l’infant: “Tot nen té dret a tenir uns pares imperfectes”. La raó és senzilla: el que ens fa adults és la nostra capacitat d’acceptar la imperfecció dels altres sense per això deixar d’estimar-los. I el que ens permet de tant en tant fer una visita a la felicitat és comprovar que som estimats malgrat les nostres imperfeccions.
