PALOMA ARENÓS

Una criança coresponsable. Custòdia compartida

Perquè una custòdia compartida vagi bé hi ha d'haver acord entre els pares, disponibilitat total i saber que l'esforç es fa pel bé dels fills

La custòdia compartida és una aposta per la criança coresponsable, perquè la fi de l'amor entre els pares no afecti l'atenció als fills. Per aconseguir l'equilibri calen uns requisits claus: una relació d'afectivitat amb els menors, implicació a l'hora d'educar-los i cuidar-los, domicilis pròxims i una actitud cooperadora entre els cònjuges per portar a terme l'objectiu final: l'interès superior del menor.

Les fórmules d'aplicació de la custòdia són diverses i la llei actual no assenyala terminis d'alternança. Així, la periodicitat pot ser setmanal, mensual, trimestral o anual. Fins i tot diària. Tot depèn dels acords a què arribin els pares i del que interessi als menors, segons la valoració dels jutges de família. I hi tenen molt de pes tant els horaris laborals dels pares com la seva disponibilitat.

A Catalunya, ara per ara, la xifra de custòdies compartides en divorcis amistosos ronda el 30%, mentre que es veu reduïda aproximadament a un 5% quan es resol en un contenciós entre els dos progenitors i el pare la demana. "Igual que era impensable fa 15 anys que un pare pogués demanar el repartiment al 50% de la custòdia del fill, d'aquí 15 anys el més normal serà que ningú s'estranyi quan es parli de la custòdia", anuncia el president de la secció de dret matrimonial i família del Col·legi d'Advocats de Barcelona, Antonio Rubio. El govern tripartit de la Generalitat va optar per intentar promocionar la mediació i el pacte, seguint els models de França, Bèlgica i Itàlia. Aquí hi juga un paper destacat el pla de parentalitat, un document que ha d'elaborar cada progenitor després de la separació on precisa a què es compromet des d'aquell moment pel que fa a la criança dels fills i la manera com pretén fer-ho. Aquesta novetat, sense comparació amb la resta de l'Estat, obliga a cadascuna de les parts a precisar aspectes com les característiques del lloc de residència, qui assumirà els costos que generen els desplaçaments, el tipus d'educació que els menors rebran i les activitats extraescolars que faran. Però per a molts homes el camí no està sent fàcil.

El cas del Manel

Manel és el nom fictici d'un català de 47 anys, pare d'un noi d'11 anys i d'una noia de 15, que es va separar fa 5 anys i que encara no ha aconseguit la custòdia perquè li ha tocat patir un complex procés judicial. "He viscut una injustícia molt grossa que m'ha afectat psicològicament i econòmicament. Sempre he sigut un pare compromès, des que els nens van néixer. No ho entenc d'una altra manera". "A causa dels horaris laborals de tots dos, entre setmana els portava a escola als matins i tot el cap de setmana estaven amb mi perquè la dona tenia altres activitats", detalla. Després de 12 anys com a parella sentimental -els dos últims, casats-, un bon dia el Manel va rebre un burofax a la feina amb una demanda de mesures cautelars perquè la dona li demanava el divorci. "Vaig quedar en estat de xoc. No entenia res, perquè va ser sense avís previ i seguíem vivint sota el mateix sostre", recorda. A partir de llavors va entrar en una espiral "de retrets i falses acusacions" que el van portar a un judici per una denúncia "de maltractaments a la dona els últims 5 i 10 anys", segons el que afirmava ella. "Amb el temps vaig descobrir que tot era un full de ruta premeditat, suggerit per alguns advocats, on es presentava com una mestressa de casa abnegada que s'havia sacrificat pels fills i per mi mentre jo m'enriquia i no m'implicava gens en la criança. Les falses denúncies per maltractament són un insult a les dones que sí que han sigut maltractades, i tot i que la jutge ho va desestimar perquè no hi havia proves, el mal ja estava fet", lamenta el Manel, que va necessitar atenció psicològica perquè estava molt angoixat. "Tot es resumeix en una història de poder, en què l'ex em volia demostrar que ella era la que manava i jo havia de fer tot el que volgués. S'ha quedat la casa, una pensió vitalícia de 800 euros per a ella, 500 euros per cada nen i una compensatòria, mentre continua treballant, i jo visc en un pis de 60 m i l'empresa està molt tocada per la crisi". Ell va demanar des del començament la custòdia compartida i els primers anys només va aconseguir estar amb els nens una tarda entre setmana i de dissabte a diumenge. "El canvi bo va arribar quan el jutge em va deixar que me'ls endugués a dormir de dimecres a dijous i el cap de setmana. És important tenir-los entre setmana, perquè la relació es normalitza", diu. L'últim pas per aconseguir la custòdia ha estat demanar un peritatge judicial, tant econòmic com psicològic. "El jutjat posa un psicòleg que analitza el dia a dia de tots dos pares, i no t'hi pots negar. Ara es veurà, de veritat, com és cadascú", apunta.

No és la panacea

La doctora psicoterapeuta Consuelo Barea, experta en violència patriarcal -que afecta la dona i els fills-, acaba de publicar Los inconvenientes de la custodia compartida , una exhaustiva anàlisi científica amb la qual vol donar "un toc d'alerta sobre la custòdia compartida, perquè no és la panacea". "Austràlia, després de força anys amb una custòdia compartida al 50% com a opció preferent, ha rectificat i ha pres la mateixa postura que el Canadà, que és reconèixer que no hi ha cap disposició de custòdia que sigui millor que les altres. Ara ja s'ha vist que comporta seqüeles psicològiques en les criatures i l'estan replantejant". Barea, que ha estudiat diferents investigacions de científics de renom, posa l'èmfasi que "en menors de 6 anys la custòdia compartida pot posar en perill la relació del nen amb el cuidador primari, generalment la mare". "Les separacions contínues de la mare i el fet d'anar a casa del pare pot trastornar el vincle amb ella, i el nen es pot tornar més insegur i desorganitzat. A més, li provoca angoixa i estrès", argumenta. Barea afegeix , a més, que "l'augment de temps compartit amb el pare no repercuteix en una millora del vincle amb ell". La doctora exposa casos dels Estats Units en què marits maltractadors s'acollien a la custòdia compartida al 50% "i així seguien maltractant la dona o bé utilitzaven l'amenaça de demanar la custòdia per aconseguir pactar pensions més baixes". "Per això -diu-, en un procés de custòdia compartida és imprescindible l'informe del ministeri fiscal", un document que des de l'octubre el Tribunal Constitucional ha declarat nul.